El desert envaeix Espanya

El desert avança a tota brida a Espanya. L’última dècada ha estat determinant i la superfície àrida del nostre país ha augmentat com no s’havia vist mai. Si fa deu anys només hi havia en la Península 307 quilòmetres quadrats de sòl àrid, confinats a Almeria, ara aquesta superfície ha fet un salt enorme, fins als 7.100 km². El desert s’expandeix ja sense control per les províncies d’Alacant, Regió de Múrcia i Almeria, aquestes dues últimes a un ritme sorprenent, però també ha posat ja un peu a Granada.

Aquestes són les principals conclusions de l’últim estudi sobre desertificació a Espanya, que ha dut a terme l’Estació Experimental de Zones Àrides (EEZA), dependent del CSIC. Per a elaborar-ho, s’han emprat les dades de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) dels períodes 2000-2009 i 2010-2019.

La comparació entre tots dos períodes resulta realment impressionant. Si en la dècada precedent sol Almería tenia una representació de zones àrides en sentit estricte, amb 307 km², només deu anys després han aparegut 6.794 km² més entre les províncies d’Almeria, Regió de Múrcia, Alacant i Granada. Amb diferència, les dues primeres són les que més extensió del seu territori tenen ja devastat pel desert, però a la província d’Alacant l’augment ha estat molt important respecte a deu anys enrere. Múrcia té ja 2.983 km² àrids i Alacant, 733. A Granada ja hi ha 55 km² amb aquesta condició, quan mai va haver-hi cap superfície així catalogada.

La desertificació anirà a més

«Aquesta situació anirà a més», segons adverteix el biòleg cap de l’equip de la EEZA, Gabriel del Barri, qui recorda: «Estem en un context de canvi climàtic molt accelerat cap a una major aridesa».

«A Espanya en general, i en el sud-est en particular, les majors variacions es notaran en els altiplans semiàrids, perquè les grans extensions amb poc desnivell són les que responen amb major superfície a petites variacions de temperatura», afirma. De manera que «les transicions a major aridesa seran més aparents en els altiplans i altiplans que ara són semiàrides, i que es convertiran en zones vulnerables».

Les xifres obtingudes amb l’estudi de la EEZA demostren que l’aridesa avança a costa de les zones humides, grans víctimes d’aquest procés de desertificació. «En tota Espanya, les zones més humides han perdut extensió en favor de les zones àrides durant el període 2010-2019». En concret, 40.249 km² han deixat de ser zones subhúmedas o humides per a convertir-se en semiàrides o àrides, tal com les entenen els científics.

«És important comprendre que aquests números són només la punta de l’iceberg», afirma Gabriel del Barri, ja que, si s’analitza el conjunt, «trobem que la pràctica totalitat de l’Espanya peninsular (excepte zones concretes al Cantàbric i els Pirineus) ha experimentat un augment significatiu de l’aridesa».

Davant aquesta situació i la seva previsible evolució a curt termini, els experts aconsellen anar oblidant-se de l’agricultura de regadius, sobretot en el sud-est espanyol. «Una precaució immediata és racionalitzar el regadiu actual i detenir el seu creixement, ja que l’escenari que s’aveïna implica escassetat hídrica», indica del Barri.

L’expert assenyala que «els cultius de secà s’enfrontaran a una incertesa climàtica que cada vegada tibarà més les seves adaptacions i els de regadiu cada vegada tindran menys aigua disponible». «Molts cultius arboris que són naturalment de secà però que és comú veure en regadiu per a augmentar la seva producció, simplement moriran», afegeix.

La velocitat del fenomen de desertificació d’Espanya ha sorprès els científics. Jorge Olcina, catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional de la Universitat d’Alacant, fa també un pronòstic preocupant: «El nostre clima tendeix cap a l’extrem i els fenòmens que van en contra de la conservació del sòl aniran a més, amb sequeres i pluges torrencials que afavoreixen processos erosius».

Olcina recorda que a la desertificació natural se li suma la causada per l’home, la qual cosa fa perdre sòls fèrtils de forma encara més accelerada.

«La desertificació és un procés de gran complexitat que no sols té a veure amb les condicions climàtiques. L’ésser humà és un factor important de desertificació, quan transforma territoris per al seu benefici econòmic (rompudes agràries per sobre de les demandes reals, urbanitzacions residencials sense control en sòl fèrtil) i quan no es respecten els límits que ens imposa la naturalesa», explica el prestigiós climatòleg.

«Si el que es pregunta és si Alacant es convertirà en un desert com el Sàhara, que és el que la gent entén, cal dir clarament que no. Però tindrem pèrdues de sòl fèrtil importants a causa de pluges intenses, abandó de pràctiques tradicionals de conservació de sòl i transformacions accelerades per a usos econòmics. Per això, és important que les administracions prenguin mesures per a reduir o limitar aquests processos. Però estem, lamentablement, en tot el contrari: créixer, créixer i créixer sense sentit», afegeix.

Per a ell, posar fre a aquest creixement desmesurat i injustificat és bàsic: «No es pot créixer de manera indefinida ni en regadius, ni en expansió urbanística».

No és l’únic expert que defensa aquesta tesi. El biòleg i ecólogo Fernando Maestre Gil, també de la Universitat d’Alacant, defensava en recents declaracions a Efe que «cal reduir la superfície de regadiu». Això pansa, afirma, per «una moratòria en la posada en marxa de nous regadius i la reconversió d’alguns d’aquests cultius a secà».

Segons l’investigador, «reduir el consum d’aigua passa per reduir el seu ús en agricultura, que consumeix més del 80% de tot l’aigua dolça que s’usa a Espanya».