L’engany de l’‘eco’: Europa diu prouIvan Marc/Shutterstock
Frases com «envasos fabricats amb un 30% de plàstic reciclat» o «protecció solar respectuosa amb els oceans» són exemples freqüents en l’<strong>etiquetatge</strong> d’articles que comprem en el dia a dia. Amb aquests missatges, les marques intenten demostrar que tenen un compromís amb el medi ambient i que el producte que comercialitzen és ecofriendly, de manera que els consumidors als quals s’adrecen es decantin per la seva oferta en detriment d’altres que no exhibeixen aquests avals ecològics.
Però la realitat és que moltes d’aquestes etiquetes, gairebé sempre ostentosament acolorides de verd, amb dibuixos de plantes a l’embolcall i amb termes impresos com ‘bio eco’, ‘natural’ o ‘orgànic’, no són més que afirmacions gratuïtes o massa poc fonamentades per ser fiables i creïbles.
De fet, un estudi encarregat per la Comissió Europea el 2020 va concloure que el 53,3% de les afirmacions recollides en aquestes etiquetes ‘ecològiques’ eren «vagues, enganyoses o infundades», i un 40% no tenien suport científic.
És el que es coneix com a ‘ecopostureig’ o greenwashing en anglès, una estratègia que té per objectiu el blanqueig de productes i serveis a través d’eslògans mediambientals que no aporten cap prova.
El concepte greenwashing és relativament jove (compleix ara 40 anys des que va ser encunyat per l’investigador nord-americà Jay Westerveld) i actualment està en el centre de la principals denúncies. no només de les associacions ecologistes i de l’activisme mediambiental, sinó de les organitzacions defensores dels drets dels consumidors. Aquestes reivindicacions han aconseguit fer-se sentir a les institucions i als organismes reguladors.
A Espanya, és més que simbòlic que la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) hagi advertit públicament que en la seva estratègia fins al 2024 tindrà un paper important el control de la informació que les empreses financeres ofereixen als seus potencials consumidors quant a la seva relació amb el medi ambient.
I, a Europa, l’últim pas de la Comissió Europea per frenar aquestes formes de desinformació es basa en una proposta de directiva (la Directive on Green Claims) que pretén regular aquestes declaracions ambientals.
Així, les empreses que decideixin incloure aquestes declaracions ecològiques en el seu etiquetatge hauran de complir unes normes mínimes per argumentar i justificar aquestes afirmacions mitjançant proves científiques reconegudes.
«Els estats membre seran responsables d’establir processos de verificació i execució, dels quals s’encarregaran verificadors independents i acreditats», assenyala la Comissió. Abans d’aprovar-se definitivament, aquesta directiva haurà de rebre el vistiplau del Parlament i el Consell Europeu.
«Tot el que és la publicitat enganyosa, com fer una magdalena industrial i dir que és artesanal i bio... aquest món està fet d’afirmacions no contrastades, que no tenen un etiquetatge que ho garanteixi. Tot això està ja estigmatitzat socialment i perseguit per un reglament, després de dècades d’afirmacions per part dels fabricants que han generat una cultura de l’engany verd», destaca Miguel Ángel Soto, responsable de campanyes de Greenpeace.
Gas i nuclear, ¿verds?
Malgrat la mà dura que la Unió Europea està mostrant davant aquestes pràctiques publicitàries enganyoses, el cert és que organitzacions ecologistes com Greenpeace, WWF, Amics de la Terra a Alemanya i Transport&Environment han obert un front judicial contra la Comissió Europea, que acusen precisament de greenwashing.
Aquesta paradoxa es dona perquè la institució europea va acceptar com a «sostenibles» l’energia procedent de plantes nuclears amb permís de construcció abans del 2045 i les plantes de gas que emetin menys de 270 grams de CO2 per quilowatt/hora fins al 2031 o menys de 100 grams en el conjunt de la seva vida útil.
La Comissió Europea les va definir així en la seva «taxonomia verda», que és una guia que va entrar en vigor l’1 de gener d’aquest any per classificar els projectes, inversions i activitats econòmiques que són respectuosos amb el medi ambient respecte als que no ho són.
A causa de la inclusió del gas i la nuclear (de manera transitòria segons la UE), les organitzacions ecologistes critiquen que la Comissió Europea està exercint un acte de greenwashing i així ho defensaran davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Per aquestes entitats, la taxonomia verda va en contra de la llei del clima de la UE i dels objectius de l’Acord de París per frenar el canvi climàtic.
Segons va informar Efe, s’espera que la vista davant el tribunal se celebri la segona meitat del 2024, de manera que la sentència no es coneixerà fins al 2025. «És just el que la Comissió Europea està volent evitar, les falses declaracions verdes. La transició ecològica no pot dir que invertir en infraestructures de gas o d’energia nuclear sigui verd, perquè és el mateix que quan diem als ciutadans que no podem dir natural o reciclable a coses que no ho són», apunta Soto, que lamenta que s’està produint una «institucionalització del greenwashing». El problema és que les energies incloses en aquesta llista són les susceptibles de rebre més finançament públic.
«Això és molt preocupant, perquè, si es finança la indústria del gas, ens trobem davant un incompliment gravíssim de l’Acord de París», afegeix.
La divisió per la inclusió d’aquestes dues fonts d’energia en la guia europea de les finances sostenibles es remunta fins i tot a la Cimera de Glasgow del 2021, la COP26, en la qual es va fer patent una mena de ‘guerra’ entre les diferents postures dels països membre al respecte, amb França i Alemanya al centre. En el cas francès, el 70% de l’energia que produeix és nuclear, i Alemanya té una gran dependència del gas.
Per part del Govern espanyol, la ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, ha manifestat una clara postura en contra que la nuclear i la generació per gas natural s’incloguin en la taxonomia verda, que considera un instrument «clau» en la descarbonització de l’economia. «No té sentit i envia senyals erronis per a la transició energètica al conjunt de la UE», va assegurar durant el procés de tramitació.
De fet, l’Observatori contra el Rentat d’Imatge Verd (Observatory Against Greenwashing, en anglès), un projecte independent format per entitats ecologistes com WWF, Ecologistes en Acció, BirdLife o Ecos, ha creat la seva pròpia taxonomia verda davant el que considera un «fracàs» de les institucions europees, ja que ni el Parlament ni el Consell Europeu es van oposar a la inclusió del gas i l’energia nuclear.
«La iniciativa té per objectiu oferir claredat als inversors, després que la Unió Europea hagi catalogat l’energia a gas, l’energia nuclear, la crema d’arbres, la tala intensiva i altres activitats nocives com a ‘sostenibles’ en la taxonomia de la Unió Europea, la nova guia per a la inversió ‘verda’ europea», indiquen des de WWF. Amb aquesta taxonomia alternativa, «bancs, inversors i companyies d’assegurances podran comprovar si les seves inversions són realment verdes i estan alineades amb la ciència».
Aquesta classificació es pot consultar en la pàgina web <em>www.greenwashed.net</em>.
COM DETECTAR EL ‘GREENWASHING’
Fer la compra amb consciència mediambiental implica molt més que deixar-se guiar per les indicacions d’un etiquetatge dubtós. Amb aquests trucs, és possible evitar caure en casos de ‘greenwashing’:
1. Dubta del que és ‘bio’ i ‘orgànic’. L’etiquetatge que fa ‘ecopostureig’ sol utilitzar adjectius relacionats amb l’àmbit sostenible, que en la majoria dels casos no venen acompanyats d’una argumentació científica o proves suficients per demostrar la seva procedència artesanal o els seus procediments ecofriendly.
2. Molt de verd en l’embolcall. Una altra tàctica del màrqueting del greenwashing consisteix a acolorir en verd els embolcalls i l’empaquetament dels productes, en alguns casos fins i tot dibuixant plantes per fer la sensació que l’article és natural o menys processat.
3. Certificacions falses o no vàlides. En alguns casos, les marques basen les seves declaracions de responsabilitat mediambiental en certificacions fetes per un tercer que poden ser falses o no tenir validació oficial. Revisa sempre la seva procedència i si disposen d’autorització d’algun organisme regulador de tipus oficial.
4. Informació de farcit. Per mirar de demostrar un valor afegit al seu producte, les firmes fan gala d’algunes característiques dels seus productes que, en realitat, ja estan obligats a garantir per llei. És el cas dels CFC (clorofluorocarburs) a qualsevol aerosol, prohibits des del 1995 a la UE o el plom a la gasolina, prohibit des del 2001 a Espanya.
5. Composició. Passa, sobretot en l’alimentació, que els embolcalls destaquen els únics dos o tres ingredients o components naturals i obvien deliberadament la resta de substàncies nocives per al medi ambient o per a la salut del consumidor.
........
Contacte de la secció de Medi Ambient: crisisclimatica@prensaiberica.es