La final del Mundial que es jugarà avui a l'estadi Luzhniki, de Moscou, (17 hores, Telecinco) fa bons tots els tòpics de molts llibres i pel·lícules en què dos antagonistes lluiten per assolir el gran objectiu. França i Croàcia són diferents com l'oli i l'aigua. Són dues seleccions que generen, majoritàriament, sentiments contraposats, sobretot favorables als balcànics. Els primers són els grans favorits per endur-se la seva segona Copa del Món, però el seu joc i l'esperit de superació del rival provoquen que hi hagi un sentiment de simpatia cap als croats, els representants d'un país de 4,3 milions d'habitants [contra els 67 del seu adversari d'aquesta tarda] que volen posar punt final al seu conte de fades.
Un somni impensable
Fa un any, l'equip croat vivia una més de les tantes crisis que ha viscut durant les seves dues dècades i mitja d'història. La fase de classificació per al Mundial s'havia complicat i la federació, presidida per l'exjugador del Reial Madrid i del Sevilla Davor Suker, va donar un ultimàtum al seleccionador, Ante Cacic. Sota el seu comandament, Croàcia havia quedat eliminada per Portugal en els vuitens de final de l'Eurocopa del 2016 que era favorita per arribar a la finali veia el camí que tenia en les successives eliminatòries.
Cacic no va resistir la pressió i va ser substituït l'octubre, amb la necessitat de vèncer Ucraïna per entrar a la repesca. Islàndia ja era inabastable en el primer lloc. Es va donar la banqueta a Zlatko Dalic, un tècnic d'origen bosni que havia aconseguit èxits a Àsia. Havia classificat l'Al Ain dels Emirats Àrabs per a la final de la Lliga de Campions, que havia perdut contra el Jeongbuk coreà. Dalic va aconseguir gua-nyar el partit i també la repesca contra Grècia. Croàcia ja era al Mundial, però amb poques expectatives, tot i la seva enorme plantilla plena de grans jugadors de les lligues potents.
Pressionats per la revenja
Per la seva banda, Didier Deschamps, el tècnic francès, ha viscut dos anys marcat per la derrota de la seva selecció a Saint-Denis, també contra Portugal, en la final de la seva Eurocopa. Ningú no pensava que França cauria a casa, però un gol d'Éder la va condemnar. Una gran generació de jugadors francesos, molts dels quals d'ascendència africana, veien passar la seva gran oportunitat per assolir el seu primer títol, però la seva joventut feia presagiar un futur envejable. França no va tenir problemes per aconseguir el bitllet per a Rússia, ja que va superar Suècia i Holanda, i s'ha dedicat gairebé un any a polir el mètode del seu entrenador per ser campiona.
Dos camins oposats
Ja al campionat, França gairebé no ha viscut cap moment límit. Només ha anat nou minuts a darrere en el marcador, en el duel contra Argentina, quan perdia per 1-2. Va acabar vencent per 4-3. El seu tècnic va tenir les baixes dels laterals ofensius, Sidibé i Mendy, i va confiar en dos de més endreçats, Pavard i Lucas Hernández. A més, després del primer partit, va introduir Matuidi per Tolisso al mig del camp i va apostar per clavar Giroud en atac i desterrar Dembélé perquè Mbappé pogués jugar de cara. Sense estridències, ha anat passant rondes. Com va dir ahir Deschamps, «he demanat als meus jugadors les tres C: calma, confiança i concentració». És conscient que si el joc no es descontrola, ho té tot per vèncer.
A l'altra banda, tot el contrari. Croàcia va tenir una primera fase plàcida, però després va haver de passar tres eliminatòries remuntant, dues amb penals i una amb pròrroga. Al principi del campionat, Dalic va fer una demostració de força expulsant el davanter del Milan Kalinic, que s'havia negat a jugar els cinc minuts finals del debut contra Nigèria, i es va guanyar el respecte de tothom. Ahir va dir que «passi el que passi estarem feliços i orgullosos». No és veritat. Volen guanyar i ja han demostrat fins a on són capaços per aconseguir-ho, ni que sigui a cop de rauxa.
