Havíem passat la tarda a Burano. Tornàvem en un vaporetto buit per la llacuna en direcció a San Marco. Era el març. Havia plogut durant el dia i això imprimia en l’ambient un aspecte de solitud i bellesa. Els núvols grisos es dissipaven en el cel, i donaven una última treva als espectadors del vesprejar, que veuríem el sol abans de la nit. Sembla que l’estic veient. La llum de la tarda rellisca pels edificis humits. És quan les façanes exhalen tota la seva vistositat. El Campanile s’alça per sobre de la multitud d’illes. El marbre del Palau Ducal brilla amb força, amb tons foscos com si estigués acabat d’extreure de la pedrera. Els turistes han abandonat els canals i malden en els seus hotels, disposats a no tornar a sortir, temorosos de la pluja. Però Venècia és una ciutat aquàtica en tots els seus sentits. La Piazza de San Marco exhibeix tot el seu potencial sota la pluja. Les cúpules de la catedral, a mig camí entre Bizanci i Roma, brillen amb el color del plom. Cap a la llacuna, els vaixells s’allunyen, com si en lloc de creueristes portessin espècies i comerciants. Venècia torna a ser el que era fa segles, un imperi sense armes però amb monedes de tots els països, que allarga els seus canals a milers de quilòmetres. Fins i tot a Alexandria i Jerusalem la gent parla de Venècia.
Hi ha un únic lloc en el món on es reuneixen tots els elements que fan Venècia la ciutat més bella del món. I no és a Venècia, sinó en una de les illes que es disseminen per la llacuna. Parlem de Torcello, el primer assentament que va derivar segles després en la Sereníssima. Entre canals, com s’obre pas la vida en aquest racó d’Itàlia, es troba la catedrale di Santa Maria Assunta, construïda l’any 1000. El mosaic de l’absis representa la verge blava sobre un fons daurat. És el mateix color que brilla a l’interior de la catedral de Sant Marc, però la solitud d’Assunta ens fa viatjar a un temps de religiositat callada, de por a Déu i a la bellesa. Venècia és l’extensió d’aquest mosaic, sobretot en els dies de pluja.
Arribem al moll enfront de San Marco. Més enllà de la plaça, els canals es retorcen formant milers d’illes ràpides. Els palaus lluiten per mantenir-se alçats. Venècia està ferida de mort. És un nàufrag a la deriva en un tronc de fusta. Els seus fonaments s’enfonsen perquè ha estat construïda sobre llim i fang. El nivell de l’aigua puja i el resultat final no pot ser un altre que submergir-se per sempre en el fons de la mar. Paradoxal, la ciutat que va creure dominar les mars acabarà els seus dies sota les ones. Però vivim mentre ens deixin. Enfront del moll de San Marco contemplem l’illa del Lido. Ens separen uns centenars de metres i els vaixells travessen a tota hora la línia imaginària. Allí es troba la platja a la qual acudeixen els famosos en els dies del festival de cinema. Nosaltres donem l’esquena al luxe actual perquè ens sentim millor en les postals de Tintoretto, apuntant el cap per una finestra que dona a un canal.
El viatger sempre es perd
Per moltes vegades que s’hagi visitat Venècia, el viatger sempre es perdrà. Els seus canals van canviant l’orografia de la ciutat i els seus barris es donen l’esquena. Dies abans havíem passejat per Canaregio. És la menys veneciana de les illes. Allí es van instal·lar els jueus sefardites que van tirar d’Espanya i després de Roma. Es van dedicar al canvi de moneda i a l’enquadernació de llibres. Avui pocs dels seus carrers parlen d’aquells dies. La llengua espanyola que portaven cosida a la boca va anar lliscant cap al sud, amb vaixell, cap a les costes de Ragusa, Sarajevo, Tessalònica, fins als barris pobres de Constantinoble. Venècia va ser l’alfabet que necessitaven els jueus sefardites per sobreviure a un doble exili. Allí van créixer i van multiplicar la ciutat a cada racó al qual van marxar. El gueto avui està esquitxat de places on els nens juguen a futbol i els turistes descansen sota un arbre. La història ha sabut trobar un terme mitjà entre l’èxit i el fracàs.
Nosaltres ens dirigim cap a l’Acadèmia. Creuem el Gran Canal que va inventar Canaletto a partir d’un pinzell. Enfront de nosaltres s’alça l’edifici, el museu que guarda una de les millors col·leccions de pintura del món. Però després de cada tela hi ha una història, i totes parlen de mariners en atur. En el segle XVI, els venecians van decidir utilitzar les veles dels vaixells que estaven encallats en el port. El descobriment d’Amèrica havia canviat les rutes comercials i Venècia començava a perdre protagonisme en la història. L’excés de tela havia provocat que la indústria s’anés en orris. El comerç per Orient estava esgotat. Van ser els pintors del XVI els que van deixar a un costat la taula i van començar a pintar sobre veles usades. Va néixer així la pintura al llenç, que, combinada amb l’oli flamenc, donaria al món de l’art la fórmula més perfecta per expressar la bellesa.
L’home ja no hauria de construir mosaics com el d’Assumpta per retre culte a la perfecció. Li bastava un tros de vela que en temps millors hauria arribat a Heraklion o Beirut.
Però no es deixin enganyar. Venècia sempre va ser bella, amb tessel·les en un absis o penjada en un museu. Només l’aigua pot fer que pereixi aquesta harmonia decadent. L’aigua que durant segles li ha permès ser la primera de totes les ciutats del món.
