'excavació al Puigcardener de Manresa, les primeres notícies de la qual ja va avançar aquest diari, ha permès identificar de forma clara un estrat profund amb restes d'un assentament iberoromà del segle II abans de Jesucrist. Si en la inhumació dels cossos enterrats el segle XIX ja van aparèixer indicis d'aquest període enmig d'un aiguabarreig de terra remoguda, el que ara s'ha pogut identificar és una fase de poblament del temps en què els pobladors originals del territori, els ibers, convivien amb la presència del colonitzador romà, l'arribada del qual era recent. Les restes són insuficients per treure'n grans conclusions, però la troballa s'afegeix a la que va tenir lloc a començament del segle XX a la banda del puig que dóna a la Reforma. Posar les dues dades de costat permet intuir de forma molt clara un assentament humà que no hauria estat insignificant i reclòs en un racó del puig, i aquesta conclusió s'ha de posar al costat d'un altre assentament al carrer Arbonés, aquest amb restes dels segle V al I abans de Jesucrist. L'alineament dels tres punts localitzats permet dibuixar una façana fluvial ocupada durant un llarg període i amb un espai d'activitat ampli, que sembla desmentir la idea que Manresa va ser una localització residual per a les cultures iberes. És aviat per treure conclusions, però les dades són massa engrescadores per no motivar un pla de recerca a consciència. La descoberta del carrer Arbonés ja va passar sense pena ni glòria; l'acumulació d'indicis no ho hauria de fer. L'Ajuntament i la Generalitat tenen la responsabilitat d'impulsar el coneixement de la història de Manresa i del país, i en aquest moment s'obre una porta al coneixement que caldria molta inconsciència i una gran indigència intel·lectual per no voler creuar. En una ciutat que pretén fer de la seva història un argument turístic encara seria més imperdonable.
