A

rran de l'entrevista que vaig realitzar per al Pou de la gallina al director d'infraestructures de l'Hospital Clínic de Barcelona i reconegut historiador, especialista en el segle XIX a Manresa, Joan Vila-Masana i Portabella, em vaig replantejar la gran utilitat pública que tenen els arxius dins la nostra societat. Ara els arxius són més accessibles i transparents que abans, en què depenies del bon humor i disponibilitat del capellà de torn per poder-hi accedir. Avui, a Catalunya, potser només es passen de restrictius a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Una de les qüestions que s'han de replantejar tots, perquè el futur passa per aquí, és el de la digitalització per facilitar als investigadors la possibilitat de tenir els documents més a l'abast, sobretot els relatius a la premsa, als protocols notarials i a llistes de persones com ara represaliats, incorporació a lleves, etc. La digitalització també pot comportar més flexibilitat i una millora en els horaris d'atenció al públic. Penso també que s'haurien d'unificar criteris per tal de facilitar l'accés amb la càmera fotogràfica a tots els arxius públics. En aquest sentit és una llàstima que no sigui permesa al nostre arxiu més nou: el Nacional de Catalunya, amb seu a Sant Cugat. És una llàstima que alguns tecnòcrates no entenguin que fent un clic a una màquina fotogràfica s'obté la informació que es desitja i no es malbarata el paper original, que de totes totes s'ha d'intentar preservar. I això no vol pas dir que no hi hagi d'haver controls: es pot facilitar l'accés a la informació i alhora impossibilitar-ne el mal ús.

Concretament a Manresa s'ha guanyat molt pel que fa a l'Arxiu Comarcal del Bages, de caràcter públic, tant en transparència com en disponibilitat, ja que els dos darrers directors d'aquest arxiu són professionals i fins i tot tenen la bona voluntat de col·laborar amb divulgadors i investigadors.

Tot i així, algunes coses no m'acaben de fer el pes, com per exemple quan llegeixo un article del bon company Toni Mata, en aquest diari Regió7, que amb tota la seva bona fe titula "Salamanca lliura per fi documentació sobre les detencions del 75 a Manresa". Ja està bé que l'Arxiu de Salamanca lliuri documentació, però seria millor, hi insisteixo, la digitalització. Ja està bé que a un arxiu li arribin documents, que és la seva principal font de subsistència, però en el cas de les detencions de l'octubre del 1975 a Manresa efectuades per la Guàrdia Civil, no creiem que aportin gaire informació útil perquè es van fer a detinguts que tenien l'obligació de no dir res o de despistar el cos armat per tal precisament que no descobrissin res de les activitats clandestines que es duien a terme al final de la dictadura. En tot cas, si algú se'n va anar de la llengua i va explicar coses, caldrà contrastar-les amb els mateixos protagonistes, ja que la majoria dels encausats aleshores encara són vius. Però el que em fa més gràcia és que es continua dient que no es va aconseguir l'acceptació de Josep Cónsola per fer públics tots els documents. Se li han demanat les causes? Jo ho he fet i l'explicació és molt senzilla, no li agrada la utilització que és fa d'aquests materials si no serveixen per explicar el moment històric en què es van produir les esmentades detencions. Per a la Història, les anècdotes personals tenen poc sentit i els historiadors tenen l'obligació d'explicar els períodes que analitzen, veure quines causes els han produït i quines conseqüències han comportat. Per a la ciència-ficció potser sí que està bé el que es puguin haver inventat els torturadors sobre les preteses declaracions d'alguns dels detinguts; per exemple, és públic i notori que Josep Cónsola fou la persona més salvatgement torturada (fins i tot més que M. Teresa Vilajeliu) i no va dir absolutament res.

Tot i així, Cónsola ha tingut la curiositat de voler saber què diuen d'ell aquestes falses declaracions i per això es va dirigir als jutjats de Manresa, on els seus responsables el van informar que tant el que va declarar presumptament ell com els seus companys de detenció, en causa instruïda a Manresa pel jutge López Carrasco, es va dipositar al jutjat número 1 de Manresa, on va ser durant 25 anys, ja que després -per llei- s'ha de dipositar a l'actual Arxiu Comarcal del Bages, on li van garantir que hi és des de l'any 2000. Ara en tindrem una nova còpia; això sí, parcial, però mai no serà sobrer.