Enguany s'han complert 50 anys de la pel·lícula Plácido, que oficialment s'havia de titular Siente un pobre en su mesa, però la particular censura franquista de l'època no va considerar-lo prou adient. Amb motiu d'aquest aniversari, es va projectar dimecres passat el documental del director manresà Joan Soler, La ciutat de Plácido, 50 anys després, a la sala d'actes del Centre Cultural el Casino, que, a més a més, servia com a presentació del número de desembre de la revista El Pou de la gallina, que dedica el reportatge central -elaborat bàsicament per Jordi Estrada- a recordar el film Plácido, amb la participació d'alguns dels extres manresans que hi van participar, com ara Paquita Blanch, Josep M. Vila i Josep Antoni Cruz, que expliquen les seves vivències i algunes anècdotes del rodatge de la pel·lícula. El film fou rodat a Manresa, després que no es pogués realitzar a Conca, la ciutat preferida del seu director, Luis García Berlanga, per posar-lo en pràctica. Tampoc no es va poder fer a Vitòria per raons burocràtiques. En el fons, Berlanga buscava una ciutat mitjana per reflectir la hipocresia d'un règim que se sentia feliç impulsant campanyes com la de fer seure un pobre a la taula dels rics el dia de Nadal.

Dues són les crítiques que es van publicar a l'època sobre la pel·lícula, signades per l'escriptor Josep Tomàs Cabot i per l'advocat Marià Fontrodona, en representació d'alguna manera de la societat benestant del moment. Mentre que Tomàs Cabot assenyalava com a gran caricatura la sàtira sobre la societat manresana (reflex del que podia ser la vida en qualsevol altra ciutat mitjana i tancada de l'Espanya franquista), però hàbilment realitzada per un director que dominava la tècnica cinematogràfica, Fontrodona no deixa "títere con cabeza", de tal manera que fins i tot li nega el domini tècnic i qualifica el film com d'una mala còpia del neorealisme italià, que estava triomfant en aquella època per tot Europa. Fins i tot, carrega contra els intèrprets de la pel·lícula, la majoria procedents de Madrid i que protagonitzaven i vivien professionalment del cinema. És el cas de José Luis López Vázquez, Manuel Alexandre, Agustín González, José M. Caffarel, Elvira Quintillá, María Carmen Yepes i Amparo Soler Leal. També intervé per primera vegada en una pel·lícula i com a protagonista principal, Casto Sendra, que amb els anys passarà a ser conegut com l'humorista Cassen. En l'acte de presentació al Casino, hi va intervenir, entre d'altres, Lluís Calderer, professor jubilat que aleshores exercia d'electricista, que va valorar positivament el film, en el sentit de reflectir fidelment la realitat manresana del moment.

Tot i ser un documental de ficció, les seves escenes acaben mostrant la realitat on condueixen certes pràctiques de caritat i la incomunicació social del moment. Es passa de l'humor inicial d'una societat grotesca, amb dosis però de tendresa, a una veritable sàtira social contra la hipocresia, però sense estridències morals. Plácido es limita a presentar la realitat que veu en un context determinat i la descriu amb precisió. M'agradaria acabar aquest comentari amb la definició essencial que Berlanga dóna de la seva pel·lícula Plácido: "El film ve a dir que, si cadascú continua anant a la seva, abandona els altres precisament en el just moment en què aquells més el necessiten". Per tant, la seva és essencialment una crítica contra l'egoisme humà.