V
a morir el 24 de gener passat i així ho explica el seu germà Ernest: "No havia patit, gairebé gens. Un parell d'últimes nits un xic agitades... I poc després, la imatge tremenda: Halima, la dona gambiana que en Lluís i la Conxa van ajudar a integrar i que treballa ajudant a les feines de la casa, va venir i, agenollada davant del llit d'en Lluís, amb el cap entre els seus peus, els abraçava i amanyagava plorant desconsoladament, repetint una i altra vegada -inundant l'espai, l'aire i l'esplèndida llum d'aquell dia; reivindicativa; en veu alta però com si parlés amb ella mateixa-: 'ell és també la meva família, ell és també la meva família...!' De tan bellíssima, la imatge esborronava. Tots ens ho vam dir, després: aquella imatge, aquelles paraules, duien l'exacta representació del que havia estat la manera de viure i la manera de morir d'en Lluís: tant és l'afecte que ell va rebre de tanta gent, d'ençà del diagnòstic. Tant és l'afecte que, ara, rebíem nosaltres de tanta gent, per causa d'ell. Segurament ens quedarà enganxada per sempre al record de l'espòs, del pare, del germà, del parent, de l'amic, del com-pany de tantes lluites humanes... Espontàniament, el seu rostre va anar esculpint un mig somriure serè, la seva expressió més habitual dels darrers mesos. I així va quedar".
Assabentat per unes revisions i exploracions gairebé rutinàries que estava afectat per més d'un tumor maligne i que li quedaven poques setmanes de vida, va encaixar-ho serenament i exemplarment. Es va dedicar a fer-ho saber a familiars i amics, per acomiadar-se d'ells. Així el recorda Ramon Majó, un dels seus amics íntims: "el vaig veure un parell de vegades i semblava que en lloc d'animar-lo nosaltres a ell, ens animava ell a nosaltres. El destí i una casualitat increïble va voler que la meva darrera visita coincidís exactament amb el moment de la seva mort, a casa seva i rodejat de la família. En Lluís va morir així, sense demostrar gens de por a la mort. I això em fa sentir encara més orgullós del que fou, 'el meu par', durant uns anys de pors, riscos i lluites, però també d'esperances, energies i il·lusions".
Lluís Maruny i Curto neix a Manresa el 1947. De pare falangista, va tenir una educació religiosa. S'afilia al PSUC el 1966, durant la seva etapa d'estudiant a la Universitat de Barcelona, en què fou responsable de l'organització universitària del partit. Fou un dels assistents a la Caputxinada. Casat amb Conxa Comas, van tenir dos fills. Participa a les activitats d'Art Viu. L'any 1967 reconstrueix el PSUC a Manresa, amb els primers militants: Padullés, Cónsola, Sabrià, Manuel Martínez, Jaume Sala i Ramon Majó. Amb aquest, s'ocupa del front polític, que consistia a fer tasques de relació amb altres forces i organitzacions antifranquistes. Canvia els estudis que havia començat pels de Psicologia i treballa de psicòleg a l'Hospital de Sant Joan de Déu. Intel·lectualment brillant, destacava la seva capacitat teòrica, tenia inquietuds i era home d'acció constant. Políticament compromès, és un dels referents manresans en la lluita antifranquista. Bona part dels escrits elaborats durant els darrers anys de la Dictadura i el començament de la Transició, com per exemple, el Memorial Democràtic, foren pràcticament seus. Per raons personals va renunciar a ser el cap de llista i alcaldable del PSUC a les primeres eleccions democràtiques municipals del 1979. El 1983 se'n va a viure a la Bisbal de l'Empordà, d'on era originària la seva família i on tenien encara una casa als afores, que ell rehabilita.
Més tard, abandona la militància política i es dedica a la immigració i a la junta del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. Treballador incansable, escriu diverses obres sobre educació i col·labora en EAP d'escoles de Girona. Va donar el seu arxiu particular a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
