S

om en temps pasqual, un temps en què l'Església convida a reflexionar plenament en el missatge de resurrecció i en la vivència que marca una continuació del bagatge tramès per Jesús. És un temps que ens mena cap a la Pentecosta.

Els evangelistes a la llum de la Resurrecció interioritzen el que ha representat la presència, espiritualitat, ensenyament, testimoni de Jesús en la seva vida i com Crist i el seu missatge se'ls fa present i continua viu en ells fent-los transmissors de l'amor experimentat. Aquest amor és vida i el volen per a tots.

En termes més humans també ens passa a nosaltres. La mort de persones properes i estimades ens deixa adolorits i enyorats. La força de les vivències compartides, però, ens empeny a ser continuadors de l'autenticitat viscuda. Tot l'amor resta viu, no mor mai.

En l'evangeli de Joan d'aquest diumenge hi ha la similitud entre el cep, els sarments i els fruits. Els deixebles -sarments- units al cep -Crist- han de donar fruit. Són signe de la comunitat unida al Crist de qui rep la saba -l'Esperit- per a donar els fruits que es desprenen de l'Amor, és a dir: justícia, pau, responsabilitat, respecte, solidaritat... Són fruits que porten a una convivència d'estimació veritable.

És aquest Esperit del Crist que transforma el cor de Pau i que de perseguidor passa a ser el gran transmissor del missatge evangèlic fundant comunitats arreu. La força d'aquest esperit li fa superar tots els entrebancs que es troba pel camí i el fa testimoni coratjós a qualsevol lloc.

La carta de Joan m'ha fet rememorar una sessió de catequesi on un noi, amb tot el criteri del món, deia referint-se a "no estimar només amb paraules sinó amb fets i de veritat": "Això els que no són cristians també ho fan". Vaig dir-li que estava d'acord, però a la vegada vaig remarcar-li que si volíem ser cristians havíem de ser coherents i actuar com a tals, és a dir: no podem estimar Déu, que no veiem, si no estimem els germans, que tenim a la vora. No s'hi val només a omplir de paraules d'amor si als que tenim al costat els fem la vida impossible. L'amor es demostra en la convivència del dia a dia amb els més propers, en el reconeixement de la dignitat de tota persona, en el treball constant a favor dels desfavorits. Estimar es vesteix de festa en els moments bons i agradables, però també cal reconèixer que a vegades resulta una tasca dura i feixuga que aclapara. Amb els anys un s'adona que potser no ho hem fet tan bé com calia, és llavors que un es planteja l'actitud en què s'ha actuat i ser conscients que estem a la voluntat del Pare. La nostra consciència amb la confiança posada en el Pare és el termòmetre que ens diu si els nostres actes estan en consonància en aquest amor o no; si és camí d'espiritualitat arrelada que ens acosta als germans propers i llunyans o al contrari és un fer superficial de paraules buides que ens tanca en els nostres egoismes interiors.

Quin testimoniatge donem? Quins són els nostres fruits? Reflexionem-hi!