A

can Nicaragua n'hi ha uns quants que s'han passat mitja vida volent-nos fer creure que algun dia els seus diputats a Madrid votarien diferent que el PSOE en qüestions fonamentals per al futur del nostre país. I de tantes vegades que ho han dit, ara, si algun dia passés de veritat, ja no ens ho creuríem. L'enèsima oportunitat la van tenir fa poques setmanes, quan el Congrés de Diputats va votar una moció a favor del corredor ferroviari central que, per si algú no ho sabia, és una bestiesa com una catedral (només amb el cost que tindria foradar el Pirineu per la part central es podrien construir 40 aeroports com el de Castelló). I el més hilarant del cas és que just acabat de votar van demanar disculpes als catalans via Twitter. És un d'aquells casos en què un no sap si és pitjor que sigui veritat o que sigui mentida. Però resulta que a can PSC en tenien tantes ganes, de votar diferent del PSOE, que al final n'hi va haver un que no se'n va poder estar. El problema és que es va equivocar de parlament. I és que l'ínclit Maragall, l'Ernest, va decidir que la seva línia vermella, el seu límit a l'hora de menjar granotes, era el pacte fiscal que proposa CiU. Molt respectable, és clar que sí. I el dia de Sant Jaume, trencant la disciplina de vot del seu partit, hi va votar a favor. Potser es pensava que alguns compañeros seus el seguirien. Segons sembla, hi ha una colla que en devien haver estat parlant. L'ínclit Nadal, el Quim, va fer saber més tard que la colla de díscols sumava uns 10 diputats. Però a l'hora de la veritat, conscientment o no que es quedaria sol, només ell va votar diferent que els altres. I aquest és un altre cas d'aquells que val més no pensar si és que es van equivocar o no.

Més enllà de les anècdotes concretes, tristes però malauradament habituals, cal insistir que alguna cosa no funciona en aquest partit. El PSC és una mena de Minotaure impossible entre dues realitats en conflicte que cada vegada estan més a prop del xoc (de trens, és clar). Qui s'acabarà imposant, la meitat humana o la meitat taurina? El temps els juga en contra perquè com més a prop estem del moment, més difícil se'ls fa la convivència entre les dues natures.

Probablement, l'anomenada ànima catalanista del PSC ha pensat més d'una vegada en muntar-se un xiringuito a part, un nou partit desacomplexadament catalanista i socialdemòcrata, i posar fi a l'esquizofrènia cronificada del PSC.

I probablement cada vegada estan més a prop de fer-ho. Però si ho fan, s'equivocaran. Perquè aquest partit que desitgen, un partit que encarni la centralitat nacional, que defensi la classe treballadora i que no es conformi amb les retallades socials, nacionals i democràtiques que ens imposen, aquest partit ja existeix. Potser el que cal és que l'ínclit Maragall, i els seus 10 il·lustres diputats, obrin els ulls, mirin al seu voltant, i s'adonin que a l'altre costat de la plaça ja en som molts i que ja quasi només hi falten ells. Un vell eslògan independentista dels anys 90 deia: res no canvia si tu no et mous. Doncs bé, el món està canviant, i de quina manera, perquè la gent s'està movent. A qui es quedi al marge del moviment, li passarà el món per sobre.