L
a nostra història recent, amb la transició liderada pel rei Joan Carles i Adolfo Suárez, amb la complicitat de molts altres, i una bona col·laboració de Jordi Pujol des de Catalunya, va començar bé.
I va continuar anant bé, amb alts i baixos i moltes clarors i ombres, amb Felipe González i José M. Aznar. Després es va entrar en un període de decadència i desconcert amb l'incompetent José Luis Rodríguez Zapatero i un desbordat Mariano Rajoy al govern de l'Estat, i a un altre nivell, un somiador Pasqual Maragall, un gris José Montilla i un desconcertant Artur Mas a la Generalitat catalana. I per acabar-ho d'adobar, la figura del monarca, per raons diverses, comença a no estar a l'altura de les circumstàncies, a desinflar-se. Sempre que comença una nova etapa, les il·lusions creixen. Hi ha ganes de deixar enrere l'anterior, deteriorada, i iniciar un nou rumb amb aires renovats. És la necessitat de tornar-se a il·lusionar. És el que dóna força als pobles. També s'espera molt, potser massa, de les noves promeses de renovació, de creixement econòmic i social, de recuperació política. L'esperança, diuen, és l'última cosa que es perd; o, millor dit, que es vol perdre. Ens hi aferrem com a un clau roent.
Els nous personatges públics que van sorgint per liderar cada nou temps, desperten curiositat i se'ls dóna un ampli marge de confiança, generalment confirmada abans a les urnes. Es necessiten timoners que orientin el rumb cap al destí de la nau col·lectiva. Gairebé tot això ha fallat, últimament. Moltes il·lusions s'han esfumat; molts programes han fracassat o han hagut de ser canviats; alguns, i no pocs, dels personatges que ens havien venut bé la seva imatge -fins i tot decorada amb una aurèola de figura d'altar- han decebut. Els mars nacionals i internacionals han estat procel·losos, certament; les travessies, plenes de dificultats rocoses i d'horitzons borrosos; i les capacitats de lideratge, aquí i a fora, massa limitades. Aquest és el panorama, que cal desitjar que canviï ben aviat.
I aquesta és la sensació, molt generalitzada, que té el ciutadà: la de trobar-se davant un quadre surrealista i depriment, de massa globus punxats, de líders dèbils, desorientats o venedors de fum -de vegades per amagar impotència o vergonya pròpies o alienes-, tant a nivell nacional com autonòmic. Fins i tot en les màximes altures institucionals. I així s'estén el pànic. En una nova antologia de breus reflexions al peu de la notícia, amb la vibració dels esdeveniments frenètics viscuts els tres últims anys, intento recollir-hi les vivències més destacades.
L'il·lustre periodista Lluís Foix, gran professional i creador de la millor opinió pública des dels mitjans de comunicació més prestigiosos, ha tingut l'amabilitat de prologar aquesta recopilació de textos sobre fets i d'idees que indueixen més a la reflexió que a l'optimisme. Tal com a ell li agrada dir, cal sobreposar-se al desànim.
Què s'hi pot fer? La societat, com a ésser viu, es renova constantment. I n'hauran de sortir noves energies, il·lusions engrescadores, líders sense llastos de passats tèrbols o dubtosos i amb idees i forces capaces de tornar a encendre esperances a prop i llums a la llunyania. Tot això, que sona a poesia, haurà de baixar, de nou, a la consciència ciutadana i marcar el batec quotidià de les coses de la vida real. La història humana no es para mai... I ser optimista encara no és prohibit.
