Bagà i Sant Julià de Cerdanyola s'han afegit aquesta setmana a l'exclusiva llista de pobles amb patrimonis immaterials reconeguts per la Unesco com a esdeveniments de categoria mundial, gràcies a la seva persistent preservació de la Fia-faia. Una candidatura formada per 62 municipis de Catalunya, Occitània, Aragó i Andorra, liderada per aquest darrer estat, ha convertit els rituals de foc del Pirineu en un tresor cultural reconegut per la comunitat internacional i les Nacions Unides. La Fia-faia en forma part destacada amb el segell de ser l'únic de tots els rituals de foc que se celebra amb el simbolisme especial que li aporta la nit de Nadal.
La crema de faies és un costum precristià que es remunta a milers d'anys enrere i no a tot arreu té exactament la mateixa motivació; en molts dels pobles on es practica els orígens són incerts; en el cas dels dos municipis berguedans, en canvi, les faies són de forma transparent una celebració del solstici que insta el sol a tornar a allargar el dia. El diàleg entre l'humà i el món natural per mitjà de productes interposats trets de la mateixa natura és una de les formes d'espiritualitat més antigues i més pures, i connecta de forma molt nítida amb la sensibilitat mediambiental contemporània. En un moment de progressiva secularització i frivolització dels components transcendents de la cultura, costums que enllacen amb el més bàsic de la nostra condició humana haurien de tenir la vigència assegurada. El popular tió que tenim a les llars per Nadal forma part d'aquesta mateixa mediació entre humans i natura, un diàleg que és nítid i emocionant per poc que es mantingui la veritable naturalesa del ritual màgic de picar el tió com a font simbòlica d'aliment i no se'l converteixi, com tristament està passant, en una mena de personatge de Disney que obra un prodigi infantiloide per avançar el dia dels Reis.
Bagà i Sant Julià gaudeixen, doncs, d'un tresor antropològic de gran profunditat que ha arribat als nostres dies gràcies a la persistència d'un grapat de fidels. Ara, projectat al món, aquest ritual ha de convertir-se en un segell dels dos pobles i articular una proposta que aporti riquesa turística. El repte de convertir un patrimoni immaterial en un rendiment material es planteja deu anys després que l'afrontés la Patum. El Berguedà té ara el raríssim privilegi de disposar en menys de vint quilòmetres de dos patrimonis mundials. En aquests deu anys Berga no ha trobat -tampoc no ha fet l'esforç de forma sistemàtica i rigorosa- la forma de convertir el segell de la Unesco en un actiu material. Per bé que són dues celebracions molt diferents, les autoritats locals i comarcals haurien de sentir-se convidades a treure un rendiment conjunt d'aquesta excepcionalitat, que ja no és de la ciutat o del poble sinó de la comarca. Cada una de les festes pot trobar la seva pròpia via de rendibilització i ser impulsada alhora com a expressió d'una excepcionalitat berguedana. Per aconseguir-ho caldrà posar fil a l'agulla amb intel.ligència i generositat mútua.
