22 de desembre de 2017
22.12.2017

Resistir, avançar

22.12.2017 | 02:28

Aquest article ha estat escrit abans de l'escrutini de les eleccions del 21 de desembre. El lector, en canvi, el llegirà quan ja se'n conegui el resultat i s'hagin aclarit, doncs, les incògnites d'aquests comicis tan anòmals. Goso esperar que el decalatge de les hores no faci perdre sentit a les paraules que segueixen.

Quan els ciutadans ja han parlat, quan el temps comença a deixar en un segon terme el brogit de l'ambient, sembla que sentim una certa necessitat de fer balanç, d'escatir en quin punt del nostre recorregut col·lectiu ens trobem ara. Sobretot quan tothom és conscient de la transcendència del camí que ens toca emprendre, tant si la decisió dels catalans consolida la mateixa trajectòria que seguíem com si, per contra, s'obre davant els nostres peus un abisme d'incertesa.

Resistir, avançar. Durant molts anys, la consigna dels catalans vençuts en la guerra civil va haver de ser la resistència, «salvar els mots», fer front a la ignomínia de la dictadura i construir un pont de continuïtat precària amb les noves generacions que havien de prendre'n el relleu. A l'interior del país, grups reduïts de persones privades de l'exercici dels seus drets individuals i col·lectius van mantenir la flama de la llengua, de la cultura, de la identitat nacional amenaçada. I, a poc a poc, van anar sorgint brots d'esperança, i la consigna de la pura i simple resistència va poder transformar-se en un anhel per avançar, per eixamplar les nostres ambicions, per incorporar-hi noves capes de població, moltes de les quals vingudes de fora.

La fi del franquisme va fer albirar la llum a la sortida del túnel. I molts ciutadans d'aquest país vam dipositar la nostra confiança en un procés de recuperació democràtica que ens permetria fer ús dels nostres drets i endegar una nova etapa d'autogovern, amb la Generalitat al capdavant. Érem conscients d'algunes de les febleses i de les contradiccions d'aquell procés, però crèiem que amb el pas del temps seríem capaços de poder-les remuntar. I així va semblar, així va ser en algunes fases d'aquella transició. Pel camí vam haver de conèixer fins i tot un intent de cop d'estat. Ben aviat, però, vam haver de comprovar que aquell pacte constitucional de 1978, pensat entre altres coses per donar sortida a les legítimes aspiracions nacionals de Catalunya, va començar a mostrar alguns estrips en les seves costures. I llavors va començar l'intent de fer marxar enrere, d'iniciar una dinàmica de recentralització que va fer-se evident quan el nostre Parlament i el nostre poble, respectant plenament les regles de joc, van intentar tirar endavant un nou Estatut d'autonomia. No va ser possible, perquè la reacció dels sectors més conservadors i hereus del franquisme van bloquejar aquella esperança.

Què podíem fer? ¿Resignar-nos, oblidar els nostres drets col·lectius, renunciar a la nostra dignitat? Aleshores, ja ho sabeu, va alçar-se un gran moviment popular que va generar això que se n'ha dit el «procés sobiranista», que va obrir un període nou en la història del catalanisme i va posar el seu accent en l'exercici legítim del dret d'autodeterminació. No va ser possible fer-ho com hauria calgut, com volia la immensa majoria dels catalans, com ho havien fet països de llarga tradició democràtica, és a dir, mitjançant un referèndum pactat. La resposta ja la coneixem: un mur i, tot seguit, una regressió de la democràcia espanyola fins a nivells que mai no hauríem pogut imaginar.

I ara, doncs? Tornem a l'inici: resistir l'embat, continuar avançant. No tenim alternativa. Llevat que renunciem, definitivament, a la nostra identitat com a poble.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook