11 de gener de 2018
11.01.2018
40 Años
40 Años

Més herois com tu

10.01.2018 | 23:07

Mentre brindava per aquest any que comença vaig pensar que en la primera columna de l'any reflexionaria sobre els herois d'estar per casa, els que sense capa ni poders sobrenaturals fan d'aquest món un lloc millor. Em semblava que un bon propòsit per al 2018 seria arriscar-se a fer alguna petita heroïcitat. No es tractaria de plantejar-se reptes magnes –si algú s'hi veu amb cor, endavant– sinó de provocar algun canvi quotidià, petit però poderós. Un gest que ens empenyés a trobar-nos amb els nostres límits i que ens acostés, el màxim possible, als nostres somnis. Com a bon aprenent d'heroi o d'heroïna, l'acció no l'hauríem de fer per interès personal o per aconseguir notorietat. Seria imprescindible que millorés la vida d'una o de moltes persones.

Poc em pensava, en aquell moment, que en comptes d'estrenar l'any guanyant algun aspirant a heroi, el començaríem perdent-ne un d'excepcional. Khaled Khatib va morir el 7 de gener d'un atac de cor. Havia estat l'ànima del Banc de Sang i Teixits a la Catalunya Central durant molts anys i va fer de les campanyes de donació el seu compromís de vida. Era un bon conversador i el vaig conèixer per feina. Parlava de l'activitat del banc de sang –em costa escriure-ho en passat– amb una il·lusió indestructible i desprenia una bondat autèntica. Tenies la impressió que, a Manresa, havia trobat el seu lloc al món.

Ell em va convertir en donant de sang i em va practicar la primera extracció. Anys després, quan en comptes de donar sang en vaig haver de rebre, vaig pensar en el Khaled. Me'l vaig imaginar amb bata blanca vetllant perquè no s'esgotessin les existències, perquè hi hagués prou reserves de tots els grups sanguinis per atendre les urgències –entre elles la meva– i les operacions programades. Mentre la sang d'un desconegut s'anava barrejant lentament amb la meva, la transcendència de la tasca que impulsava se'm va fer més evident. La seva insistència i persistència ha salvat la vida de moltíssims desconeguts. No trobo, en aquests moments, un exemple més heroic i altruista que el seu.

Els infants han tornat a escola aquesta setmana. Els llumets de Nadal aviat marxaran dels carrers i de les cases. L'epidèmia de grip que ha deixat baldada mitja població també escamparà i jo no puc parar de pensar que necessitem més herois quotidians. Necessitem més Khaleds.

Fa uns quants dies que no recordo què somio però sí que sé que continuo tenint somnis. El filòsof i escriptor George Colleuil explica en una entrevista feta per la periodista Sònia Sánchez (publicada al diari Ara) que «comprendre els missatges dels teus somnis t'ajuda a viure millor». Diu que tothom somia durant tota la vida però que la majoria de nosaltres no recordem el què malgrat que cada nit somiem durant dues hores i tenim uns cinc somnis diferents cada dia. Posats a somniar m'estimo més fer-ho desperta i, per això, he escrit aquesta carta als Reis Mags fora de termini que tanco amb la millor frase que m'han dit en el que portem d'any. És del meu fill Isaac: «mama, no vull plorar més que hi veig amb llàgrimes».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema