NO TOT S'HI VAL

Acusava «d'aliança impia» la suma dels vots dels tres partits que varen donar suport a la moció de censura i que varen portar el socialista Álex Pastor a presidir la quarta ciutat de Catalunya. Considerava indigne aquesta maniobra, i acusava els impulsors de només voler ocupar el càrrec, per simple interès personal i polític, oblidant-se dels interessos dels ciutadans badalonins.

Qui no recordi l'article i el seu contingut, pot recórrer a l'hemeroteca de Regió7 i veurà tot el reguitzell d'acusacions i retrets, barrejant conceptes i arribant fins i tot a considerar anticonstitucional l'aplicació de l'article 155. Veurem què hi diu el Tribunal Constitucional.

Però, vaja, el títol emprat, per Toni Dalmau, em porta a recordar vells temps, velles decisions i velles actuacions que molt ens varen doldre als militants i simpatitzants socialistes, prop de trenta-cinc anys enrere. Ja estic, perdó, estem cansats, de rebre lliçons d'ètica i estètica, d'antics dirigents del PSC. Antics dirigents que han esperat trenta anys per «veure la llum» i adonar-se que eren independentistes en un partit que no ho ha estat mai. El partit socialista és catalanista, federalista, constitucionalista i internacionalista, però mai ha estat ni serà independentista, perquè va en contra de les seves arrels i ideals. I encara menys, pretendre ser-ho, trencant amb les normes democràtiques.

Però mirem enrere, i recordem quan Antoni Dalmau es presenta de cap de llista per Igualada, perd les eleccions municipals, però esdevé diputat provincial, i d'aquí és catapultat a la presidència de la Diputació de Barcelona, un dels càrrecs institucionals més cobejats del país, i encara més, en aquells temps. I heus aquí, que davant la por a tornar a perdre les municipals a Igualada, i potser no assolir el càrrec de diputat provincial, i ser desplaçat de la presidència de la Diputació, es presenta per la ciutat de Barcelona, com a garantia de tenir el càrrec de diputat, i quedar-se a la Diputació. Sí, un candidat d'Igualada se'n va a Barcelona, per mantenir el càrrec.

Tot s'hi valia, aleshores ? Puc assegurar que a la majoria de militants i simpatitzants no ens va agradar ni varem donar suport a un espectacle com aquest. Eren altres temps, però avui això no es permetria. I d'aquí va passar al Parlament de Catalunya, en el càrrec de vicepresident segon de la mesa, entre altres càrrecs, en el partit com a membre de l'Executiva Nacional, durant catorze anys. Posteriorment va presidir la Fundació Teatre Lliure, en representació del partit socialista. Per entendre'ns, trenta anys de càrrecs de primer nivell, institucionals i de partit, i com en altres casos, és en aquest moment quan «veu la llum», renega del partit, i se'n va a aixoplugar-se a ERC. Altres han seguit el camí, curiosament en el moment d'anar «a la recerca de la poltrona perduda», es diguin Ernest Maragall, Maria Badia, Antoni Comín, Mohedano, J. I. Elena, etc.

Bé, per ells/elles serà la seva consciència, i ja s'ho faran els partits que els han acollit, potser d'aquí a no gaire es trobaran una nova «revelació» que els portarà a tornar a canviar. Ara bé, facin el que vulguin, però , si us plau, lliçons d'ètica i estètica, les mínimes, perquè tots ens coneixem, som en un petit país, tot se sap i les hemeroteques preserven la història i la realitat. A Badalona s'ha dut a terme una moció de censura, en una situació excepcional, prèvia consulta als militants i simpatitzants, que hi varen donar suport en un noranta-dos per cent. No criminalitzem els impulsors, ni santifiquem un equip de govern, que havia menystingut i trencat tots els pactes fets. D'aquí a un any, veurem a qui donen la raó. De moment, simplement demanem respecte. No tot s'hi val, recordem-ho.