El menjador de casa ja torna a fer olor de colònies. De sacs i de motxilles. De sabates per caminar, calçat per ficar-se a la riera, carmanyola i cantimplora. Han passat anys des que érem infants i adolescents, però el record a casa es reviu de forma pràcticament anual. Potser és, com diu la frase feta, que els testos s´assemblen a les olles. El món de l´acampada i les sortides a cases de colònies amb infants va marcar uns anys de la meva vida, de la dels meus germans, i ara, també, de les filles. Per tant, arribats a la segona quinzena de juliol, és el que toca. Segur que en una diferència de més de 30 anys, la generació de pares a fills, tot canvia molt, però sovint les modificacions són més en les formes que no pas en l´essència. I allò que no pot canviar és que una colla de nois i noies es troben durant uns dies en un context diferent del que tenen la resta de l´any a casa. No hi ha pares, els referents són uns joves molt més propers en edat, i les regles del joc de la convivència s´estableixen de bell nou. La supervivència dels infants es forneix entre les noves complicitats. Fa quatre dies mal comptats, el grup del cau, el meu grup de joves adolescents, es va tornar a reunir 40 anys després: tots i el seu monitor. 40 anys després hauríem tornat a muntar tendes com si res i ens hauríem sincerat en nits sense fi. Ens hauríem abrigat en una nit d´estels i hauríem cantat escoltant quatre acords d´una guitarra.
