La dona vestida amb malles i samarreta de Decatlhon camina a pas ràpid al voltant del llac del parc de l'Agulla. Aixeca els braços enlaire i els fa girar enrere com si practiqués natació d'esquena. Repeteix la rotació vàries vegades sense aturar-se. La seva presència, la postura del cos, desprèn una llibertat que palpo a metres de distància i penso en un somni recurrent que no he explicat. Soc a prop de Collbaix. Descobreixo un camí que fa baixada que no havia vist mai fins aquell moment. Hi ha força arbres. No són ni ametllers ni oliveres. Són pins que s'arrelen amb força entremig d'unes roques escairades. El caminet és estret però transitable. M'ajupo per passar pel corredor cobert de branques i quan soc a l'altre costat hi veig el mar. És una cala petita, d'aigua cristal·lina i sorra gruixuda. Algunes persones s'hi banyen, però és un racó força solitari. Quedo parada. Com és possible que hagi trigat tant de temps a descobrir que Manresa té mar?
L'estany de l'Agulla és el que s'assembla més a un mar. Un mar petit i quiet on s'emmirallen els arbres que l'envolten i on les illetes flotants amb vegetació aquàtica s'estenen per la superfície. Recorden un bosc inundat. L'aigua de la Sèquia ha fet un viatge lent i tranquil per arribar fins aquí. Tots els viatges ho haurien de ser, de lents i tranquils. I quan ens pensem que l'hem acabat tornar-lo a començar. Hi ha un paràgraf del llibre Viatge a Portugal, de José Saramago, que corre per la xarxa que parla d'aquest tornar. «El final d'un viatge no és més que el començament d'un altre. S'ha de veure el que no s'ha vist, veure una altra vegada el que ja es va veure, veure la primavera el que s'havia vist a l'estiu, veure de dia el que es va veure de nit, amb sol el lloc on l'altra vegada plovia, veure el camp de blat tendre, el fruit granat, la pedra que ha canviat de lloc, l'ombra que no hi era».
Manresa necessita que la mirem i la remirem, que l'escoltem i la reescoltem com si fos la primera vegada. El so de la txalaparta s'expandeix pel parc de la Seu en el concert d'obertura del cicle de músiques «Sons del camí». Els components del grup Hutsun expliquen l'origen d'un dels instruments més antics del País Basc. Amb uns taulons i uns pals de fusta reprodueixen sons tradicionals que evoquen tribus ancestrals i el primer de tots els ritmes: el batec del cor. Un infant plora i uns gossos borden. No molesten. Es barregen amb l'experiència musical d'un so vingut de lluny que hauria desaparegut si no hagués estat per la perseverança d'un grup que va salvar de l'oblit la txalaparta i la va adaptar als nous temps. L'instrument ha canviat, però l'essència es manté intacta. Hauríem de provar de fer el mateix amb Manresa. Estimar-la prou per enamorar-nos-en de les virtuts i corregir-ne els defectes. Amb mar o sense.
