La solidaritat és una paraula que (quasi) ningú rebutja i tothom s'hi predisposa d'entrada. L'altra qüestió és com cadascú la practica. Es pot presentar i pronunciar amb majúscules, sobretot per fets que ens arriben en forma de drames llunyans, els quals no impliquen la nostra participació directa. Només cal un comentari afectat i passar a la notícia següent. Després n'hi una altra, la quotidiana, la que es dona amb les persones de l'entorn més proper. Amb els amics o els coneguts. I després, la que esperen o mereixen els que queden difuminats entre la gran massa de desconeguts dels quals amb prou feines retenim el rostre. La proximitat i els sense nom combinen molt malament quan cal esforçar-se per ajudar-los i molt sovint l'egoisme individual satura pertot arreu.
La conducció d'un vehicle de motor, una pràctica relativament moderna, serveix per sondejar l'empatia de la nostra societat i de passada per verificar la teoria del paràgraf anterior. Gemma Camps, periodista d'aquest diari, ha recollit unes dades manresanes sobre la manca de respecte d'usuaris de cotxes a l'hora d'estacionar. Ni més ni menys que uns 170 conductors han estat multats per aparcar als llocs que corresponen a les motos. Aquest elevadíssim nombre de sancions indica que és un hàbit que molts practiquen de forma extensiva. Són els membres del club de «només era un moment» o dels seguidors del credo de «tant em fot tothom». I són una plaga que fa temps que s'escampa. Paren en passos de vianants, aconsegueixen col·locar el seu vehicle en punts impossibles sense tenir en compte que torben el pas dels altres. Són els que s'aturen on no es pot. I no ho fan per una emergència. Se'ls veu sortir d'un comerç amb un paquet de cerveses a la mà o fent la xerrada a peu dret mentre fumen una cigarreta. Hi ha una versió encara més perversa, practicada pels dels autos de colors llampants. Frenen al mig del carrer quan veuen un conegut a la vorera. Si ets al darrere, has d'esperar que acabin la xerrada, aparentment sobre foteses trufades de rialles fluixes. Tocar el clàxon i fer-los veure que torben els altres deriva en un segura discussió amb insults grollers o violència física. O deixen la meitat del cotxe sobre una vorera, a l'entrada d'un gual (permanent), a la plaça d'un minusvàlid, a l'espai que queda al davant dels contenidors de la brossa o ves a saber on. Quan van a peu, travessen els passos de vianants quan el ninot vermell els observa. Si colpegen el cotxe d'un altre surten corrents sense donar la cara. Seran els que el dia que aixafin un vianant marxaran covardament.
Conduir és una pràctica quotidiana que amb els anys ha permès descobrir que canvia (i agreuja) l'estat psicològic dels que no tenen cap reserva respecte dels seus conciutadans. Permet aïllar-se o protegir-se dins d'un receptacle de metall i vidre, que aporta un extra d'impunitat en separar-te de tota la resta. Es disposa d'una caixa on la coquinesa es pot transformar en agressivitat. Tancat per dins i sol envers el món, és molt més fàcil fer sortir la ira sense motius. Els psicòpates es poden mostrar com són i tothom els pateix quan menys s'espera. En les proves per aconseguir el carnet o per renovar-lo només recordo tests mèdics o d'habilitat. Cap per mesurar la humanitat o la salut mental. Després, la circulació i l'estacionament és el què és, una paradoxa dels humans com a gregaris imitadors de les vergonyes d'altres. Alguns sota aquella falsa protecció que tan mal ha fet en totes les èpoques: «si ell ho fa, jo també». Constata que en termes de bondat i sacrifici respecte dels altres som una generació perduda.
