Catarsi, aquestes darreres hores s'han presentat com una catarsi necessària. El 17 d'agost té marca pròpia als calendaris; la té en els d'aquells que en volen fer una oportunitat perquè l'Estat marqui presència a Catalunya; la té en els d'aquells que volen que l'Estat no tingui presència a Catalunya; la té en els que volen girar full i els periodistes no els deixem perquè passem les hores preguntant-los i repreguntant-los pels estats d'ànim; i la té als calendaris personals dels que van viure en la pròpia carn la maldat de què és capaç l'ésser humà quan es desboca contra l'altre ésser humà, contra l'altre. Dels ferits, dels familiars dels morts se n'ha sentit poca cosa i quan s'han fet sentir, han eixit de les seves boques més retrets que no pas lloances cap a com els ha tractat l'engranatge de l'Estat; aquest Estat que va restar desaparegut quan els fets i que va reaparèixer per dir pestes de la policia que va neutralitzar els assassins, una policia que es vol de segona i que en aquelles quaranta-vuit hores va ser vista per la ciutadania com a estructura encara que fos d'un no estat. I enmig de la competició per veure qui la té més llarga i més grossa, l'estructura d'estat vull dir, treuen el cap de manera insistent un grapat de preguntes que encara no s'han respost. S'han fet i es fan documentals, s'han escrit i s'escriuen articles, llibres, editorials, però no hi ha respostes o molt poques de convincents sobre: serveis secrets, imam de Ripoll, relacions interpolicials, desinformacions, desacreditacions, boicots, secrets oficials, filtracions judicials; mots que suren entre les aigües encara esverades, encara embrutides d'un riu putrefacte que desembocà en la matança a la Rambla de Barcelona i que, pel que sembla, podia haver estat encara més terrible si no hagués fallat en algun punt l'elaboració manual d'un explosiu bàrbar. No hi pot haver ni partidismes ni gelosies entre aquells a qui la societat ha atorgat el monopoli de la vigilància i de la repressió dels dolents; partidisme i gelosies són dues armes que els terroristes no han de comprar en el mercat negre perquè ja els les subministren els mateixos que estan immersos en els estira-i-arronsa competencials. Quan els servidors públics deixen de ser percebuts com a servidors de l'estructura i són percebuts com a servidors de la ciutadania, aquell dia, la gent els omple de flors, els volen encaixar la mà i els aplaudeixen; es difuminen distàncies, les llàgrimes humitegen els ulls i la vida és més maca.
