En els dies previs a la Diada, destacats dirigents d'ERC han enviat missatges que contrasten amb l'irredemptisme obcecat de l'entorn puigdemontista. Tardà afirmava, al Congrés, que «si hi ha algun independentista ingenu o estúpid que cregui que pot imposar la independència al 50% dels catalans que no ho són és evident que està absolutament equivocat». Pocs dies després, Gabriel Rufián, via twitter, instava a «punxar la bombolla de l'independentisme màgic», mentre que, en una entrevista contestada per escrit des de Lledoners, Oriol Junqueras afirmava que no hi ha «dreceres per arribar a la independència sense un referèndum acordat amb l'Estat». Amb tot, la direcció del partit insisteix que no renuncia a cap via, inclosa l'unilateralisme (que ha comportat una república frustrada i empresonaments). Un embolic. Com tot el procés, mancat de lideratge, un full de ruta factible, maduresa política i molta paciència, i en què han sobrat «ingenuïtat», «màgia» i la recerca de «dreceres» inexistents. És cert que hi ha vies més ràpides, si fructifiquen, però cruentes, cap a la secessió, com han demostrat al llarg de la història molts estats naixents. Però aquesta, hi ha coincidència, no vol ser la via catalana. Més enlla d'una realitat tossuda només hi ha boires i «farols», com deia Ponsatí. Tot i les tempestes que venen caldria dotar-se de grans dosis de serenitat i intel·ligència.
