L´organització política, des de temps immemorials, s´ha basat en estructures administratives que han configurat un ordenament legislatiu i uns instruments de control en un territori determinat. Òbviament aquestes s´han anat adaptant a la realitat històrica i han esdevingut més o menys complexes. L´única diferència entre ells és el model de governança, amb un ampli espectre des de la dictadura pura i dura a la democràcia participativa. Com també si són de caràcter uni o plurinacional. La immensa majoria són fruit de les guerres i de complicats equilibris geoestratègics que han anat evolucionant, dins d´una mena de tauler d´escacs, en el decurs dels segles. Així, als mapamundis, aquests estats apareixen dibuixats en un mosaic policrom i defineixen un marc mental de tipus possessiu i identitari que sovint és font de conflictes. A partir d´aquí la iconografia induïda pel poder i una legalitat que vol esborrar la diferència hi acaba de fer la feina.
Avui Catalunya està rebent l´embat d´un estat que es resisteix a perdre una de les joies de la corona. I ho fa de molt males maneres. Hom pot dir que és lògic que ho faci ja que la raó d´un estat és la seva supervivència. Potser sí, en cas de tractar-se d´agressions externes, però quan són els propis ciutadans els que, democràticament, inicien un procés de canvi, emancipació o el que sigui, aleshores això ja no és lícit. Cal deixar que els fòrums polítics, representats als parlaments, marquin el pas, no pas les clavegueres de l´estat i la seva rocosa estructura burocràtica, manipuladora de la memòria i de la realitat. Em sobta, per altra banda, que aquests estats que són majoritàriament fruit d´una violència clàssica per arreplegar terres i més terres a través de la força i la coacció, siguin incapaços de dissenyar avui uns protocols per conduir processos d´emancipació nacional o bé canviar la seva estructura interna. Són fruit d´aquest pecat original! Si bé en altres àmbits -l´empresarial, per exemple- la innovació, la mobilitat i les estratègies de canvi i adaptabilitat als nous escenaris són normals, en les estructures estatals això no passa mai. I cada vegada, lamentablement, en depenem més ja que és qui marca les polítiques econòmiques, socials, el disseny i el manteniment de les infraestructures, etc. Recordem que treballem, pel cap baix, una quarta part del nostre temps per mantenir-lo i engreixar-lo amb els nostres impostos.
També és enormement preocupant veure l´enrocament de tota la classe política espanyola i de la seva opinió pública, majoritàriament també desinformada expressament. No hi ha cap voluntat de treva, distensió o negociació. Ni tampoc ganes de respectar els drets polítics de la ciutadania. Admetre voluntàriament un referèndum d´autodeterminació d´una part de l´estat és anar contra el seu imaginari. Això ja ho sabem. Alguns estats democràtics només s´atreveixen a convocar-los quan estan segurs de guanyar. Però aquí ni així perquè va contra la seva ideologia. Per tant, s´albira un torcebraç cada vegada més viu i actiu. Un experiment en tota regla a escala mundial que només es resoldrà quan les coses estiguin al límit i perjudiquin altres estats veïns. De moment, doncs, cal perseverança, enginy i paciència. Cercar alhora la unitat d´acció, però si no es troba, almenys no perdre energies amb lluites fratricides i valorar que cadascú fa, a la seva manera, una aportació indispensable.
Finalment recordar que en aquest escenari d´estira-i-arronsa la llibertat d´expressió és un dels drets que més aviat cauen quan es tracta de defensar l´estat per part dels qui, il·legítimament, se´n consideren propietaris o defensors. Un llibre oportú en aquest sentit és el de Bea Talegón, «Llibertat d´excepció, vuit veus perseguides que no han aconseguit silenciar: C. Puigdemont, M. Serret, M. Boya, Valtònyc, C. Strawberry, P. Hasél, A. Azcona i J. Cuixart» (Pagès editors), on Jordi Cuixart, president empresonat d´Òmnium, la clava quan afirma que «avui l´Estat espanyol ha convertit els delictes d´odi en la defensa del poder contra la dissidència». La jugada indecent és, doncs, interpretar la llei segon el relat que t´interessa. No fa falta afegir-hi res més!
