La crisi econòmica que va esclatar va deu anys significava, entre moltes coses, el final de la cultura de fer diners fàcilment i de tornar a un camí més assenyat. Un seny que havia perdut la banca i totes les administracions i que havia abocat que una part significativa de la població també consumís per sobre de les seves possibilitats. La crisi, que encara s'arrossega en forma de precarietat i de misèries, va comportar que es tornés a recuperar la cultura de l'esforç.
Enguany, el tema estrella de l'estiu han estat els màsters o, millor dit, els falsos màsters. La política és la punta de l'iceberg d'una problemàtica social important, la cultura de la mentida. Mentir és inherent a la condició humana i, per això, «el no mentiré» forma part del vuitè dels manaments de Crist. Sense mentir no hi hauria ni llicenciatures falses, ni màsters falsos. En els darrers temps han aflorat els casos d'una corrupció sistèmica, molts dels quals han acabat en judicis condemnatoris. És evident que sense mentida no hi ha corrupció. I fins i tot l'expresident Aznar recorre a la mentida des de la comissió d'investigació del Congrés sense immutar-se. Sense ni moure un múscul de la cara diu que no coneixia el cap de la trama Gürtel, o bé que hi ha polítics independentistes condemnats, quan tothom sap que estan a l'espera de judici.
Que la cultura de la mentida també s'hagi instal·lat en relats judicials és un problema majúscul. Justament qui ha de tenir la ment clara per discernir sobre veritats i mentides. Ja sabem que res és blanc o negre i que les mitges veritats formen part del pa de cada dia, però hi ha institucions i persones que han de ser exemplars si volem que el conjunt de la societat també ho sigui. L'ètica ha de ser inherent a les institucions i no hi ha ètica sense anar a la recerca de la veritat.
En un període com aquest és obligat recórrer a la filosofia i recordar, en especial Nietzsche, quan diu: «No em molesta que hagis mentit, el que em molesta és que no puc confiar en tu». Màsters falsificats, corrupció econòmica, declaracions falses són sinònims de falta de confiança. Les persones, també per naturalesa, necessitem confiar. En cas contrari en sentim perduts.
La mentida parteix relacions personals. La majoria dels trencaments de les parelles es generen per la desconfiança fruit d'enganys. Entre els amics passa el mateix. Diuen que es menteix per naturalesa i perquè molt sovint funciona. Se sol mentir per excusar-nos i justificar-nos. No és el cas d'Aznar, però hi ha persones que quan menteixen se'ls torna la cara vermella, o d'altres quan deixen de dir la veritat aixequen el to de veu i es posen tensos. A Pinotxo no li passa això, però li creix el nas. Més enllà de la filosofia, s'han fet molts estudis sobre la mentida. Els que demostren que els nens de menys de 8 anys menteixen més perquè no saben guardar secrets; els que diuen que cada dia sentim o llegim almenys 200 mentides; els que diuen que els universitaris diuen dues mentides per dia i la resta d'humans una; els que diuen que quan mentim ens puja la temperatura corporal...
La tecnologia avança, els robots ens fan la feina, però l'ésser humà ha de recórrer a la mentida per fer-se valdre, per intentar fer-se gran. Tots els currículums inflats o inventats són l'expressió de la necessitat que tenen molts polítics per guanyar en imatge i en un suposat prestigi. La guerra dels màsters ha estat profitosa perquè tornem a parlar d'una nova bombolla, la de la mentida. Les xarxes socials faciliten la divulgació de les mentides, però també són eines per posar-les al descobert. Com totes les bombolles, aquesta ja ha esclatat. Hi ha hagut alguns damnificats, però cal que n'hi hagi molts més.
