No fa gaires anys, la samarreta clàssica dels Ramones es va posar de moda entre una generació d'adolescents que no sabrien distingir la música prepunk dels germans novaiorquesos d'aquella Ramona Pechugona que cantava Fernando Esteso. Em va quedar clar que qualsevol icona de la cultura o de la contracultura pot ser triturada per l'avidesa insaciable de la indústria del consum ràpid i barat. L'altre dia vaig veure en un aparador H&M un cas encara més revelador: una dessuadora blanca estampada amb la portada del primer disc dels Velvet Underground, el del plàtan. Va ser publicat el 1967 i l'enregistrament el va pagar Andy Warhol, que també en va dissenyar la coberta. És un disc enormement influent i avançat al seu temps i ha esdevingut un treball de culte per als aficionats, però és poc conegut: va ser un fracàs tan rotund que Lou Reed es va barallar amb Warhol, va expulsar la Nico i va obrir la porta a John Cale. Dos anys després, el grup no existia i Reed estava treballant de mecanògraf a l'empresa del seu pare. Avui, aquella imatge sense cap atractiu especial s'ofereix a joves que potser poden intuir en aquell estampat vintage una aroma alternativa útil per al postureig, però és impossible que tinguin ni la més remota idea del que es posaran al pit. Es decoraran amb un eco sense sentit. Ben pensat, és tot un monument a aquest temps nostre: no té cap sentit, però no els importa, no ens importa, ja no importa.
