Qui consideri que Catalunya és a hores d'ara un país fracturat hauria de donar un cop d'ull al Regne Unit. N'hi ha prou, per exemple, de dedicar una estona a seguir una sessió parlamentària sobre el Brexit. Per començar, la configuració física de la cambra dels Comuns fa inevitable un cos a cos literal, epidèrmic: la sala és petita i els 650 diputats s'hi asseuen tocant-se, ensardinats en una posició que deu provocar veritables inundacions de les aixelles i un embriagador intercanvi de perfums, alès i olors corporals. El debat és rude i sorollós: sorprenentment per a nosaltres, no s'aplaudeix, sinó que es baladreja durant i després de les intervencions uns yeah guturals que cal saber interpretar pels matisos de la vocal. Per acabar d'afegir-hi confusió, tots els diputats que volen parlar s'alcen un instant entre intervenció i intervenció per demanar la paraula, de manera que en els moments calents s'alça tothom cada cinc minuts i sembla que els diputats s'entretinguin a fer l'onada. En aquest escenari pertorbador, salvatge i típicament masculí, els diputats es treuen els budells buscant una solució a l'estrip que el nacionalisme anglès conservador ha fet al país. I a diferència d'aquí, allà ja no tenen la sortida de resoldre-ho votant. Allà tenen un problema irresoluble que es diu Irlanda. Sempre Irlanda. I la lliçó és que els conflictes territorials i identitaris no resolts passen una factura que no s'acaba de pagar mai. D'una manera o altra, sempre tornen.