Sempre procuro estar al cas del que escriu o de les entrevistes que dona la lingüista anoienca M. Carme Junyent. I ho faig no solament per raons d'amistat, o perquè compartim plegats il·lusions i projectes, sinó perquè la considero la veu més lúcida del nostre país a l'hora de considerar l'estat i l'evolució de l'ús social de la llengua catalana.
Dimecres va donar una entrevista al digital Vilaweb en la qual el títol ja resultava cridaner: «Ningú no té el valor de dir que hem fracassat amb la immersió». És a dir, no tenim el valor de reconèixer que aquesta immersió lingüística, de la qual defensem els principis amb un legítim orgull, en la pràctica no s'està complint. A molts centres de secundària, per exemple, la llengua castellana continua sent clarament la dominant i, durant massa anys, han faltat convicció i directrius clares per fer realitat allò que teòricament es diu en els papers. Resumim-ho en una sola pregunta: ¿podem afirmar realment que tots els nois i noies d'aquest país que han passat per l'escola han assolit els coneixements necessaris en llengua catalana? La veritat és que no.
M. Carme Junyent desmunta també el fals mite que encara funciona al voltant de les preteses virtuts del bilingüisme. Tothom se n'omple la boca, però, com ella recorda, «el bilingüisme és nefast per a la llengua subordinada». Dit d'una altra manera: «Les llengües subordinades moren totes de bilingüisme». I així ho corroboren també els resultats de les enquestes més recents, que diuen que la gent jove parla menys català que els seus pares i que la gent gran parla menys català ara que quan eren joves. No és estrany, doncs, que les xifres percentuals de l'ús de la llengua vagin caient de manera gradual.
Dir coses com aquestes no sempre és ben comprès per tothom. Hi ha els qui creuen que això és derrotisme: són els que obliden que, molt sovint, un pessimista és, senzillament, un optimista ben informat. I que ja hi ha prou experiència acumulada arreu del món per poder constatar l'evolució natural que, si no es produeix una reacció enèrgica, van seguint les llengües amenaçades. Que l'agonia sigui més o menys lenta o que no en tinguem la percepció no canvia pas la realitat d'una davallada progressiva que, col·lectivament, no tenim el valor de reconèixer.
Simultàniament, i per completar el quadre, hi ha la campanya persistent dels partits extremistes espanyols que, sense cap mena d'escrúpol, continuen afirmant que el castellà està maltractat a Catalunya i que pràcticament es troba exclòs del nostre sistema educatiu. És una falsedat, naturalment, i passa més aviat tot el contrari, però la repetició sistemàtica de les mentides acaba instituint una falsa veritat que molts espanyols, mal informats, s'arriben a creure, fins i tot de bona fe.
La conclusió de tot plegat no permet gaires alegries. D'una banda, hi ha una ofensiva en tota regla que no descansa ni un moment i que, contra tota evidència, intenta establir una falsa realitat; de l'altra, els mateixos catalans ho refiem tot a un sistema educatiu que, lluny de fer efectiva la immersió a les aules, n'incompleix en el dia a dia l'aplicació real. I com que el català és la llengua subordinada i feble, i com que molts dels nostres conciutadans l'abandonen contínuament en la seva parla quotidiana, tot fa pensar que l'ús percentual del nostre idioma continuarà baixant. Les perspectives, doncs, no són gaire falagueres, però hi ha una cosa pitjor encara: ignorar la realitat i fer veure que tot va marxant d'una manera positiva. Per això és d'agrair que, de tant en tant, algú ens tregui de la nostra fantasia i ens apropi la realitat, per dura que sigui.
