La vida dona moltes voltes, i els objectes i totes les coses materials que ens envolten, també. Hi ha qui llança al mar un missatge dins d'una ampolla amb la il·lusió de pensar que potser algun dia algú altre, des de qui sap on, donarà senyals d'haver-la trobat. Però també hi ha que viu una experiència semblant sense haver-s'ho esperat mai. Com la que va tenir el pintor manresà Joaquim Falcó quan va veure en un anunci a la tele, penjat a la paret d'una casa, un quadre seu que havia estat venut gairebé trenta anys abans a una galeria de Milà. L'anunci és de la immobiliària Idealista. Representa una petita història en què, mentre l'agent immobiliari està ensenyant el pis a un possible comprador, el futur client ja es fa tan seu aquell habitatge que se'n va còmodament a dutxar-se i en sortir ofereix una cervesa al venedor com si ja es trobés instal·lat a la seva nova casa. És a la sala d'aquell pis on apareix el seu quadre.
Em puc imaginar la sorpresa que devia tenir l'amic Falcó quan va veure a la tele la seva pintura penjada en un lloc tan impossible d'ubicar, com ho ha de ser calcular el seu periple des d'una galeria de Milà l'any 1989 fins a arribar a aquella casa. Suposo que es devia preguntar per quantes mans havia passat. I potser també va estar reflexionant sobre els propietaris que devia haver tingut, tot pensant si devien haver valorat aquell quadre per allò que els transmetia o com una pura inversió. Vet aquí el peatge que han de pagar els artistes quan la seva obra es cotitza també pel seu valor econòmic. Quines històries hi deu haver darrere les coses que canvien d'amo i de lloc?
Tafanejant per botigues de segona mà m'he aturat a pensar moltes vegades sobre el viatge que fan alguns objectes, ja sigui perquè el seu propietari se n'ha desprès voluntàriament o perquè els hereus han buidat el pis d'algú que ja no hi és. He vist llibres amb dedicatòries, discos autografiats, coses sense cap utilitat pràctica que la primera persona que les va posseir ja les devia valorar per algun motiu especial. I quan he tingut aquells objectes a les mans m'ha envaït la rara sensació d'estar profanant alguna cosa. No són històries aïllades i singulars com una ampolla llançada al mar ni com la pintura d'un autor cotitzat que ha canviat de mans. Són restes de naufragis que es venen a l'engròs en llocs com els Encants. Pertinences de gent anònima que ens fan pensar, amb una certa tristesa, on aniran a parar els objectes que guardem com relíquies i totes les coses que estimem tant.
