11 de novembre de 2018
11.11.2018

La ciutat dels prodigis

11.11.2018 | 00:06

Un grup nombrós de religioses, de gris uniformat, fan rotllana a prop de les escales que connecten el carrer de les Escodines amb la passera. Les acompanya un guia –home– que sospito pertany a la Cova de Sant Ignasi. Amb un braç apuntant cap al cel, sense paraigua ni la clàssica bandereta acolorida que identifica els grups turístics, els relata algun passatge de la història ciutadana que no arribo a sentir. Una de les monges del darrere exclama, embadalida: «Quina meravella!». L'observo i intento re-córrer la trajectòria de la seva mirada per saber exactament què l'ha esglaiada. M'aturo al seu costat. Ja es veu que no formo part del grup, però ningú s'adona de la meva presència. La miro de reüll i procuro que el meu camp de visió coincideixi amb el seu. Ja el tinc. I m'hi concentro.


Al meu davant hi ha un paisatge que m'és del tot familiar. A l'esquerra: les bastides de les obres de l'antiga fàbrica de l'Aranya, i un tros de la basílica de la Seu que emergeix, mig tapada per les branques dels plataners, al capdamunt del Puigcardener. Al centre: la xemeneia. A la dreta, l'edifici funcional, de coloraines, que acull a la planta baixa la seu d'Aigües de Manresa i que no sé per què sempre m'ha semblat irreal, com una maqueta gegant; al davant, la passera que salta sobre la Via de Sant Ignasi i que espetega a la façana oposada. I què hi ha allà? Doncs, a una banda, la casa tapiada que va tenir un esfondrament fa unes setmanes i, a l'altra, la Casa Asols, un edifici barroc reformat de dalt a baix i reconvertit en apartaments per a visitants.


Avanço deixant a la meva esquena desenes d'ulls que miren en la direcció de les meves passes. M'incorporo al paisatge que observen amb una sensació contrariada. Esquivo una caca de gos i em ve al cap l'article publicat a la revista d'octubre d'El Pou de la Gallina per un noi canadenc resident a Manresa, Hugh Gerring, que explica que «no havia trobat mai una cosa tan interessant com el centre històric de Manresa. Ruïnes que són novetat. No hi hauria pensat mai. Manresa és un lloc per perdre's, sigui uns anys o fins a perdre la memòria».


Manresa no sé si és un bon indret per perdre's, però sí per perdre-s'hi. L'últim visitant abduït ha estat el politòleg Ramón Cotarelo, que ha participat al cicle de pensament «Cosmògraf». Cotarelo va arribar tard a l'Espai Plana de l'Om perquè –va lamentar-se– tenim una «ciutat impossible». Només una persona amb el seu bagatge intel·lectual podria etzibar que els nostres carrers semblen dissenyats per Dèdal (l'arquitecte que, segons la mitologia grega, va construir el laberint de Creta per amagar el Minotaure, el monstre meitat home i meitat brau que s'alimentava de carn humana). Hi ha moltes Manreses i, algunes, no les podrem veure mai.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit