Les peticions de penes fetes des de la Fiscalia amb relació als processos judicials oberts sobre el referèndum de l'1 d'octubre de l'any passat i els esdeveniments polítics que se'n van derivar i que el van precedir reforcen d'una manera notable els arguments dels qui propugnen la independència de Catalunya. Un estat que jutja així, des d'una tergiversació tan manifesta de la realitat, no pot ser vist com a propi per una part important dels catalans. Fins i tot molts dels qui fins ara s'han mirat amb serioses reserves la reivindicació emancipadora del nacionalisme català viuen amb perplexitat i incomprensió l'escenari desmesurat que els òrgans de la Justícia espanyola estan dibuixant. Magistrats i fiscals, potser contaminats per les doctrines promogudes des del nacionalisme espanyol més visceral, propagat acríticament per força mitjans de comunicació, semblen haver oblidat el respecte a la veritat. Sí, hi va haver violència, però la van exercir els cossos i forces de seguretat de l'Estat contra ciutadans que volien votar. Insistir en el delicte de rebel·lió és un escàndol jurídic. Si algú s'ho mirés des de fora sense coneixement dels fets, podria deduir de la magnitud de les penes que la Fiscalia demana que va haver-hi detencions dels representants de l'estat de Catalunya, que es van produir enfrontaments armats... Res més lluny del que efectivament va succeir. Ni tan sols es va arriar la bandera espanyola de les institucions. La Generalitat i els partits que hi donaven suport es proposaven crear una situació que obligués el Govern emmandrit i enrigidit del president Rajoy a asseure's a negociar una sortida política al bloqueig produït per la catastròfica sentència del 2010 del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, que va provocar que a hores d'ara Catalu-nya sigui l'únic territori de l'estat que va votar un Estatut diferent del vigent. Ens encaminem a un judici que sacsejarà profundament la vida del nostre país i que tindrà una gran repercussió internacional. L'opció de l'odi i de la revenja, que és la triada des d'unes determinades formacions polítiques espanyoles i irresponsablement des dels òrgans judicials, només portarà més confrontació, més frustració i resultarà del tot contraproduent. La història d'Espanya està marcada pel pes determinant que hi han tingut regnats absolutistes i dictadures antidemocràtiques. L'autoritarisme ni convenç ni genera marcs de convivència perdurables. Segurament el cas més desconcertant és el de de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, demòcrates i pacifistes amb una trajectòria admirable. Resulta tan notori el despropòsit que només s'explica per la set de venjança per l'èxit impressionant i el desenvolupament exemplar de les manifestacions convocades des de l'ANC i Òmnium des del 2010. A qui fan por la democràcia i la llibertat? A alguns dirigents polítics espanyols i, el que és encara més inquietant, al Tribunal Suprem i a l'Audiència Nacional, hereva del Tribunal d'Ordre Públic franquista. La Fiscalia espanyola ha optat pel trencament.