Admiro els que van al dentista com si anessin a la perruqueria i els que es deixen fer alguna prova mèdica d'aquelles que en diuen «invasives» com si fossin simples molèsties. Jo soc dels altres, dels que quan veuen una agulla i una bata blanca ja es posen tensos. Dels cagats, per entendre'ns. Dels porucs, per dir-ho més finament. O diguem millor dels aprensius, per fer servir una paraula que es va inventar per salvar l'amor propi dels covards. Així doncs, diré que fa pocs dies vaig anar amb molta aprensió a Sant Joan de Déu perquè em fessin una colonoscòpia. Vulguis o no, la gent que treballa als hospitals als aprensius ens veuen venir d'una hora lluny i afinen encara més la seva sensibilitat per donar-nos confiança i fer-ho tot més fàcil i més amable. Va ser amb aquella delicadesa que la infermera em va dir que em tragués tota la roba, excepte els mitjons, que em poses aquella bata deixant-la descordada pel darrere i que m'estirés a la llitera. «Després entraré i et posaré el llençol pel damunt», va afegir, i quan ho va fer vaig reviure una sensació que no tenia des de feia qui sap quants anys: una sensació molt semblant a la de sentir que t'acotxen. Ens acotxen en els moments de més fragilitat, quan som nens o quan estem malalts, i hi ha pocs gestos que ens facin sentir tan cuidats com quan ens acotxa algú.
Fa molt temps, entrevistant el Joan Capellà, del Consorci per a la Normalització Lingüística Montserrat, per a una secció que escrivia cada més a la revista El Pou de la Gallina, li vaig demanar quina era la seva paraula preferida en català. I em va sorprendre amb una que no se m'hagués acudit mai: péixer. Péixer és un verb intraduïble. En castellà, per fer-ho en un idioma que ens és proper, seria «dar de comer», però dit així no transmet aquell matís afectuós que té en català. Acostar una cullera a la boca d'algú és més que donar menjar. Péixer una criatura o una persona malalta és com un acte amorós, una acció amb una gran càrrega de tendresa. I fer el mateix entre dos amants es converteix en un gest ple de sensualitat. Reconeixent la bona pensada del meu amic Joan Capellà, diria que péixer i acotxar són dues de les paraules més belles de la nostra llengua. Dos verbs que hauríem de conjugar més sovint, tant en la seva forma activa com en la passiva. Perquè hi ha poques coses que ens omplin tant en aquesta vida com deixar-nos cuidar quan ens veiem desvalguts, o com cuidar els altres quan sentim que ho necessiten, allò que les infermeres saben fer tan bé.
