Durant molts anys, els responsables institucionals i del monestir van defensar que les esllavissades a Montserrat eren inevitables perquè era materialment impossible fer-hi res. Finalment, quan el risc que algú es fes molt mal va ser molt evident, va resultar que sí, que s'hi podia fer coses. Des de llavors, no hi ha hagut cap més ensurt. Ara tenim una proliferació d'esllavissades en vies i carreteres. La resposta immediata de les administracions és que no s'hi pot fer res. Massa carreteres, massa talussos, massa pluja... és una veritat a mitges. Hi ha moltes carreteres però el territori està repartit entre mil municipis, i hi ha mig centenar de consells comarcals, i fins i tot unes semivegueries amb els seus diversos delegats de departament. Juntament amb tots aquests hi ha diputacions i Generalitat. Molta gent a repartir la feina. Prou gent per fer possible una política de revisió sistemàtica de talussos que faci que el terreny no s'esfondri per tot arreu, en carreteres i vies, cada vegada que plou. I que cada vegada tinguem un col·lapse en un lloc o altre. I que tard o d'hora la pedra caigui un altre cop a sobre d'algú.
