Tot va començar de manera curiosa el 12 d'octubre. S'organitzen normalment a Hondures. La gent es posa d'acord i se'n van. La diferència aquesta vegada és que la desesperació va fer que sortissin diàriament 200, 300 o 400 persones. La suma d'aquests petits grups és el que forma una caminada que pretenia sortir de San Pedro Sula, a Hondures. Els atacs de la televisió, tractant de minimitzar i ridiculitzar, tot això que era un atac, es va convertir en una campanya publicitària i va fer que més gent s'assabentés de la caravana i cregués que anar en caravana és mes segur. Per això, de gairebé 200 persones que hi havia el matí del 12 d'octubre a la terminal d'autobusos, a l'hora de sortir el 13 d'octubre eren més de 1.200 persones, i l'endemà a Santa Rosa del Copán ja passaven de les 2.000 persones. El 15 d'octubre, en creuar a Guatemala, ja n'eren més de 3.000. Va ser la televisió i el seu intent per atacar, tergiversar la caravana, el que va servir de publicitat. Gent que tenia ganes d'anar-se'n per necessitat, va veure la caravana i s'hi va sumar. Fins a arribar a 10.000 persones a Mèxic, diuen algunes xifres.
Trump acusa els qui caminen de portar amb ells tots els mals del món i amenaça de llançar sobre ells tota la seva còlera. Trump parla d'una marxa en què s'han reunit terroristes, malalts, armes i totes les plagues bíbliques juntes. Són d'Hondures però també d'El Salvador, Guatemala o Belize, i recentment arriben notícies d'una nova tongada d'altres països. La immensa majoria són joves en edat de treballar, fins i tot entre ells ja s'han identificat més de 2.000 menors. La riuada de gent que recorre el nord del centre americà repeteix, una i altra vegada, que no se'n van de la seva terra, que els n'han fet fora. Van amb el que porten posat, són gairebé deu mil dividits en tres marxes.
Els primers van sortir el 13 d'octubre de San Pedro Sula (Hondures). El seu objectiu: assolir els EUA. La seva idea: conquerir una vida digna. Els marxadors van recollint simpaties per allà on passen. La gent organitza menjars populars i espais per als nens. És una gran escola de solidaritat. Per a alguns governs, un camp amb el qual acarnissar-se en el racisme i la xenofòbia. Després de 30 anys d'acords de lliure comerç, presentats sempre com la panacea pels països signants, el saldo no pot ser més calamitós. Les xifres oficials hondurenyes, que juntament amb els salvadorencs són el gruix d'aquestes marxes, assenyalen com la pobresa ja arriba al 68% dels seus habitants (6 milions de persones) i com l'economia informal és l'única ocupació per a més del 50 % dels que treballen. A El Salvador les xifren poc canvien. Fam, misèria, violència de les maras i la policia i falta de futur són el resum dels que s'han posat a caminar. No sabem quin serà el final de la marxa, el que sí que sabem és que la seva existència ja és un crit a favor de la igualtat i la llibertat, en favor de drets i de mitjans materials per poder-los exercir. Si la via legal no és possible o suficient per al nombre de persones que fuig de la violència o la persecució, aquestes aniran als camins clandestins. En un món ideal i predictible, els immigrants i refugiats sol·licitants d'asil haurien de presentar-se ells mateixos a la frontera i demanar protecció. No obstant això, la realitat dels refugiats que fugen al món és complexa i requereix una estructura d'acollida digna, i no la política basada en la repressió com l'únic mitjà d'aturar la fam. Trump amenaça d'eliminar l'ajuda a aquells estats que els han permès sortir, afirma que rebrà amb el rifle els que arribin i que deportarà els que aconsegueixin creuar. Volen dividir, fer de la seva guerra de la fam contra els pobres, una guerra entre pobres per seguir omplint-se les butxaques.
En els últims 33 dies, la caravana de marxadors ha recorregut més de 4.000 quilòmetres, han caminat llargues distàncies amb els seus nens a coll, s'han trencat de dolor en pensar en els que han deixat enrere per emprendre un èxode col·lectiu que és una fugida, i també s'han convertit en un gran moviment social de denúncia sobre les condicions de vida i violència a Centreamèrica. Les raons que empenyen els migrants centreamericans són les de sempre i amb els culpables de sempre. Que aprengui la lliçó Europa i el govern de Sánchez, que, igual que el PP, ha fet de les concertines, les devolucions en calent i la repressió a la frontera la seva política oficial sobre la migració i els refugiats.
