Que n'aprenguin! La frase empre-nyada que va fer fortuna en altres moments eufòrics de la història recent del país, se la deuen haver fet seva tots els professionals i funcionaris que aquesta setmana han deixat en evidència la inoperància del Govern a resoldre problemes que fa massa temps que s'arrosseguen. Com deia l'analista: sense mestres i sense metges no hi ha república. I si hi afegim els bombers cremats, els funcionaris fastiguejats, el professorat universitari desmotivat i els alumnes revoltats, podem concloure que el Govern ha perdut credibilitat. El malestar social s'ha manifestat amb rotunditat i exigeix respostes contundents. No n'hi ha prou de proclamar que l'objectiu és fer efectiva la república: «per a què i en quines condicions la gaudirem?», preguntaven vaguistes reivindicatius. No ha costat gaire endevinar que el descontentament comença a ser general i que hi ha un progressiu refredament de les complicitats generades per l'anhel sobiranista en la majoria de la població.

Si en l'arrel de la reivindicació del dret a decidir va jugar un paper important la crisi econòmica del 2008 que va afectar les economies familiars, i molt significativament el segment de la classe mitjana que es nodreix dels sectors professionals i funcionarials, ara és aquest mateix gruix de població el que ha dit prou a continuar malvivint en aquella precarietat. Són significatives les concentracions davant les conselleries, i molt especialment els moments de tensió a les portes del Parlament. Les protestes al carrer han obviat l'ofec econòmic del Govern de Catalunya, i ningú ha volgut recordar l'escandalosa conversa del ministre Fernández Díaz amb De Alfonso, director de l'Oficina Antifrau, en què es vantaven d'haver liquidat el sistema sanitari català des de les clavegueres de l'Estat. Generalitat i majoria parlamentària han estat qüestionats directament per la incapacitat de trobar solucions. En altres ocasions les ires s'havien dirigit cap a Madrid, o la delegació del Govern espanyol. En aquesta ocasió, no.

Mentre hi ha qui es frega les mans davant la conflictivitat viscuda aquesta setmana a Catalunya, aquí comencen a prendre força les veus que qüestionen la manca de pedagogia en l'explicació de què suposaria implantar la República catalana en comparació del que dona el regne d'Espanya, i es denuncia la manca de lideratge en el projecte independentista. L'anunciada tardor calenta ha fet figa, i és evident el malbaratament de la força transformadora que havia demostrat el moviment sobiranista fins ara. La lluita per l'alcaldia de Barcelona és un símptoma clar de la divisió del món independentista, que contribueix a la creixent desorientació de la població que s'identifica amb l'opció republicana.

Que n'aprenguin!, doncs, és el mínim que es pot exigir als líders polítics, i l'única esperança que li queda a la ciutadania que creu que és possible aconseguir l'objectiu. Les vagues i les protestes han estat una primera reacció a la inoperància del govern i la desunió dels partits. Sembla inevitable que l'acció popular torni a tibar el carro, a empènyer, com va passar el 2010, i que les forces polítiques vagin a remolc. L'imprescindible deu ser que tothom assumeixi els riscos i sigui conscient que res no serà fàcil ni gratuït.