Un cel monòton i avorrit ha baixat a la terra per encomanar-me el seu tedi. Són les quatre de la tarda tocades. Plovisqueja. El termòmetre del panell del cotxe marca nou graus de temperatura quan passo per davant de la parada de transport públic del barri de Sant Pau, de Manresa. Hi ha una dona sola, amb mocador al cap, asseguda en un extrem del banc sota la marquesina. L'acompanyen unes paraules impreses. Em sembla llegir «Fes cultura en bus». A la ràdio sona una cançó del grup Thegiornalisti. «E questo sole da New York /Mi sveglio nel mattino, non sei qui vicino/ Eh no/E vorrei dormire ancora un po'/ mentre volano le foglie di questo autunno/ Che il vento poi le porti fino a Saturno /Dove sei tu/ O dove sei tu...». M'agrada. Quan arribi a casa en buscaré el significat.
Semàfor vermell. M'aturo. L'eixugaparabrisa fa de metrònom. A l'aparador de la farmàcia hi ha un arbre de Nadal de plàstic amb boles blanques. Aquest any l'ornamentació que triomfa és la blanca. El semàfor canvia a verd. La cançó s'acaba. Falten pocs dies per fer cagar el tió. No m'ho puc creure. Passa tant ràpid això. Tot. Vull dir la vida. Ja he rebut la primera felicitació de Nadal. Virtual. Enfilo el carrer cap a casa. D'un balcó penja una manta gruixuda, de color lila. Deu ser xopa. Trigarà a eixugar-se. Que s'espatlli la torradora, el pany de la porta, peti la bombeta del lavabo o plogui quan tens la roba estesa són foteses, petits contratemps diaris que cansen, cansen molt.
Tots els arbres de Nadal són de mentida. Quan era petita, el de casa, era de veritat. Aleshores era normal. Amb les boles havies d'anar molt en compte perquè si queien a terra es trencaven. Cada any la meva mare treia la mateixa caixa amb les mateixes boles. Tot era fràgil i perdurable. El doctor en farmàcia Joan Uriach -l'inventor de la famosa biodramina- deia aquesta setmana, durant una conversa amb el periodista i escriptor Genís Sinca, que tenia 180 anys. Va relatar que va néixer biològicament el 1929, però que sempre havia pensat que la seva vida va començar el 1838, quan els seus avantpassats van fundar una drogueria, a Barcelona. És una bona manera de veure i viure la vida en gran. Amb transcendència. El filòsof Josep Maria Esquirol ho explica molt bé: l'ésser humà és un ésser ferit, entre d'altres coses perquè se sap finit. I no hi pot fer res.
Fa dies que les criatures comenten els regals que desitjarien per festes. El petit diu que ho demanarà tot per Reis perquè ens ho portaran gratis. Em vindria de gust enlaire-me contra aquest cel que avui sento a prop i no puc deixar de cantar la cançó italiana que diu alguna cosa així com «...voldria dormir una mica més mentre volen les fulles d'aquesta tardor que el vent porta fins a Saturn, on estàs tu».
