Pel mar corren conills, pels boscos les sardines, trau-trau, pel boscos les sardines...». La cançó de les mentides és un divertimento apte per a tots els públics. El pacte de Sevilla, no. I el judici a Madrid contra els presos polítics catalans, tampoc.

A Sevilla han pactat tres mentiders desvergonyits, trau-trau, i a Madrid jutjaran persones honestes que un relat interessat, muntat a base de mentides, presenta com a colpistes, rebels, sediciosos i malversadors, trau-trau.

A Sevilla, el 18 de juliol del 1936, els colpistes, rebels armats, sediciosos i malversadors de la legalitat republicana es van apoderar de la ciutat, contribuint decisivament al triomf de l' alzamiento a Andalusia. Després de 40 anys de dictadura, el poble andalús va votar democràcia per canviar de señoritos. Ara, 40 anys més tard, ha decidit tornar al cortijo del franquisme dictatorial i mentider, trau-trau.

A Madrid, uns jutges hereus de l'essència franquista que ha niat en la cúpula del poder judicial, estan a punt per interpretar una versió particular de la cançó de les mentides, orquestrada per un poder polític nacionalconstitucionalista, fidel al model feixista i de tics nazis que va practicar el general colpista Francisco Franco, admirador i aliat dels dictadors Benito Mussolini i Adolf Hitler. La lletra, trau-trau, ha estat escrita per un lletraferit de la patria, amb aportacions substancioses sorgides de les clavegueres de l'Estat, i amb informes policials que quedarà demostrat que eren esbiaixats o falsos, com els papers que els Mossos «volien cremar a la incineradora», per exemple, trau-trau.

En la interpretació, uns i altres (polítics i jutges) compten amb l'acompanyament d'un cor mediàtic increïblement harmonitzat, i el suport logístic del poder econòmic que dirigeix la peça des de temps immemorials. Amb tots aquests ingredients, la versió final d'aquesta obra és indigerible per a un públic amb una mínima sensibilitat democràtica.

Paral·lelament a l'espectacle que s'interpreta a Andalusia i a Madrid, en altres indrets del planeta hi ha actuacions similars protagonitzades per personatges de la mateixa orientació/inspiració ultra: italians i polonesos anuncien una cançó en versió euroescèptica, amb el convenciment que els hongaresos també s'hi afegiran; Àustria, França, Holanda i fins i tot Alemanya també aportaran cantaires de veus liberals i de dreta extrema al concert. A l'altra banda dels oceans, el militar ultra Bolsonaro ja ha anunciat el ritme desmesurat, embogit, que tindrà la seva obra al Brasil; coneixem les melodies autoritàries que s'interpreten a Rússia i la Xina, i no parlem del lamentable espectacle de falsedat, despotisme i perillosa ineptitud que interpreta en solitari el president nord-americà Donald Trump. Per tant, amb tot aquest programa d'actuacions allunyades dels escenaris on es gaudia fins ara d'interpretacions acceptablement democràtiques, es fa difícil dir si La cançó de les mentides continuarà sent un divertimento o un himne a l'extremisme desbocat.

A Manresa, fa 40 anys, aquesta mena de gent trinxava repetidament la placa de marbre de la plaça de l'11 de Setembre, perquè volien que mantingués el nom franquista de la División Azul. Ara, tips de tallar llaços i tombar estelades, es preparen per a la Reconquista pactada a tres bandes, a Sevilla i Madrid.