Una de les molt bones mestres que vaig tenir al llarg de la meva trajectòria com a estudiant ens va fer veure que la història no se circumscrivia als grans fets que farcien els nostres llibres i que ens feien aprendre de memòria. Aquella mestra ens va descobrir que aquella cronologia de capítols transcendents només era la imatge general. Però una imatge que estava confeccionada de milions de megapíxels històrics derivats de fets, passatges, costums i personatges de menor escala, però sense la suma dels quals la història hauria quedat buida de contingut. Per sota de la història en majúscules hi ha la microhistòria. Però aquesta no sempre hi ha qui la cerqui, la trobi, la faci aflorar i l'escrigui per a la posteritat. Diumenge ens deixava un dels mai prou ben valorats obrers de la microhistòria que hem tingut al nostre país. Joan Valls Pueyo era un enamorat del poble que l'havia vist néixer, Castellbell i el Vilar, i gran part de la seva vida la va dedicar a escriure sobre els seus personatges i esdeveniments. Treballs que són com petites pedres que alcen el mur infinit de la història. Valls, antropòleg de formació, deia en una entrevista a aquest diari que una de les coses que més li agradaven era escoltar la gent, «sobretot els més grans. L'oralitat és molt important; la gent desapareix, va marxant, i estic perdent moltes coses». Per sort, tenim guardadors de memòria com Joan Valls.
