20 de gener de 2019
20.01.2019

Una rosa groga

19.01.2019 | 23:55

Gonçal Mazcuñán i Boix

Permeteu-me que avui us parli de Sebastián Aguilera i d'Antonia Alfaro, un matrimoni andalús que va venir a Catalunya a guanyar-se el futur dels seus fills, a la dècada dels 50. Una parella jove, disposada a aprofitar les oportunitats que tinguessin per obrir-se pas com a família, sense importar-los l'esforç ni els sacrificis que els comportés la decisió. Oficis nous, llengua i tradicions diferents...


Sabem que no es van fer enrere en cap moment. Res no els va fer defallir. Amb empenta van fer possible el que semblava inabastable. Amb coratge van superar obstacles, i amb predisposició van saber teixir relacions socials que ben aviat els van aportar estimació, reconeixement a la seva vàlua personal i professional. Res no els va impedir avançar i fer-se un lloc a Sant Fruitós de Bages, sense renunciar a les seves arrels.


Amb els anys van afinar encara més l'objectiu que els va portar a Catalunya, i van fer mans i mànigues perquè els seus fills aprofitessin les oportunitats de formació i creixement personal que els oferia l'ensenyament, l'entorn social i la rica vida associativa del país on havien nascut. Per això els van portar a estudiar a La Salle, i els van potenciar les aficions que els permetrien créixer en uns ambients socials que ells, el Sebastián i l'Antonia, no havien pogut gaudir en la seva joventut.


El fill gran va despuntar en atletisme, velocista de 100 i 200 metres (11 segons i 3 dècimes l'any 1980, en pistes de cendra, al Congost). L'esport va ser motiu de vida per a ell (parapent, bicicleta, surf, motonàutica...), i la natura, el camp, els arbres, la verema i els gossos, les seves passions. El seu germà, més rebel, es va decantar per la música i fins no fa gaire, com a gaudi, marcava el ritme d'un grup amb la bateria. Inquiet, sempre ha destacat per la seva increïble vitalitat.


Amb el temps, el Sebastiàn i l'Antonia han vist complert el somni que els seus fills fossin exemple d'honestedat, vàlua professional, capacitat de treball i bonhomia. Tot plegat, virtuts que els ha valgut el reconeixement social que uns pares sacrificats van somiar per als seus fills.


Malauradament, aquesta setmana, ha quedat injustament estroncada aquesta història de lluita, perquè el fill gran, Andreu Aguilera Alfaro, ha mort sobtadament sense haver pogut gaudir tanta vida com tenia al davant. Per si fos poc, el pare Sebastián va morir 35 hores més tard, després d'una llarga malaltia. El germà petit, Josep Aguilera Alfaro, ja us ben asseguro que ha hagut de respirar a fons i serrar les dents, aquesta setmana. I ara no deixa de petja la mama Antonia, que aguanta coratjosa com quan van venir a Catalunya, però que també està molt delicada de salut. I també vetlla per la Teresa i la Miranda, esposa i filla de l'Andreu. Se li nota la genètica Aguilera Alfaro, al Josep.


Com a testimoni final d'aquest relat de vida forjat amb honestedat, integració, implicació i identificació, la rosa groga que la Miranda, la neta del Sebastián i l'Antonia, va dipositar damunt el fèretre de son pare, l'Andreu, en començar el funeral multitudinari que va palesar l'estima i admiració conreada per la família Aguilera Alfaro des que van venir d'Andalusia, a la dècada dels 50. Algú n'hauria de prendre nota.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit