La dignitat viu a Lledoners. I Puig de les Basses. I Mas Enric. Hi havia el risc, hi era, que oblidéssim els presos. Que el dia a dia, que ens reclama normalitat per viure normal, ens portés a l'oblit. Potser no tant a l'oblit però sí a donar-ho per fet, per bo, per normal. Per ja s'ho faran. Però és clar, no vivim en un país normal on puguem oblidar segons què o segons a qui. No ha estat així. No hem oblidat. Mal que pesi als que volien que així fos. Que ho volien, i ho volien amb totes les seves ganes, amb tota la seva mala intenció, amb la seva ràbia. No entenem d'on surt tanta ràbia... I no ha estat així. Ni un sol dia. Ni una sola nit. Bona nit, els hem dit bona nit, cada dia. La grandesa del meu país petit ens envia una lliçó que ens han impartit des de les cel·les de Lledoners. Des de Puig de les Basses. Des de Mas Enric. M'enorgulleix. M'entristeix. Des de dins les cel·les ens han donat la força que només et dona la dignitat. Quina paraula tan neta, de cop i volta.
I nosaltres hi hem respost sent-hi, anant-hi, acompanyant, escalfant. Fent un munt de coses aparentment estèrils -legalment molt estèrils- però que tenen la virtut de ser la resposta humana, la més gran possible, a una mostra de dignitat com la dels presos i les seves famílies. On m'he de treure el barret?
No puc dir el mateix del que ens arriba dels despatxos. Ni dels despatxos de govern, ni dels partits ni de l'estol polític que ens deixa orfes. Fa dies. Cada dia. Segur que tenen els seus arguments però, saben?, no em valen. No en soc de polític, jo. Ni ho vull ser. Ni molts. Per tant, si hi ha alguna cosa que haguem d'entendre els ciutadans, els que ens ho han d'explicar no ho estan fent bé. Potser perquè no ho estan fent. Ni per anar més junts que mai. Ni per anar més units que mai. Ni per ser més clars que mai. Sé on és, la dignitat. Prou bé que ho sé, m'arriba de forma preclara des de darrere els barrots. I ens fa mal. Ens consola, ens encoratja i ens fa mal. La resta de coses, l'estratègia, la força, el lideratge, la gestió, la visió... Ja em disculparan, o no. Tant me fa però no m'arriba. I el que m'arriba no s'ho val.
Avui és diumenge, com cada diumenge, i dimarts s'enduen els presos i preses polítics a Madrid. A un judici injust que tornarà a posar a prova tanta indignitat exercida. Els veurem marxar amb la incertesa que potser no tornaran i automàticament seguirem pensant en no oblidar-los, no oblidar-los, no oblidar-los. I això ja ho sabem fer. I agrair-los, als presos, tot el que estan fent per nosaltres. I plantejar-nos que bé, algun dia, potser d'alguna manera clara i efectiva, haurem de fer alguna cosa per ells. Per justícia. Per dignitat.
