29 de gener de 2019
29.01.2019

Una de cada vuit

A les eleccions locals i europees hi ha un forat per on algunes persones vingudes de fora del Regne poden exercir el seu dret a la participació política

28.01.2019 | 23:05

Una de cada vuit persones adultes que viu a Catalunya no veu reconegut el seu dret a la participació política i no pot votar ni presentar-se com a candidata a les eleccions diverses. I no ho pot fer perquè no té la ciutadania espanyola i perquè aconseguir-la és un procés que pot perfectament allargar-se 20 o 30 anys des de l'arribada al país.

Aquesta afirmació té excepcions, és cert. A les eleccions de maig, per exemple, els ciutadans d'altres estats de la UE empadronats aquí poden votar en totes dues (municipals i europees) i els nacionals dels 13 estats amb conveni de reciprocitat amb el Regne d'Espanya poden escollir regidors i regidores al seu ajuntament. Com que la premissa, en aquest cas, és la reciprocitat, és a dir que els posseïdors del passaport espanyol residents en l'altre país puguin votar a les eleccions d'allà, la condició prèvia que se'n deriva és que en el país en qüestió hi hagi també eleccions més o menys democràtiques. Dit d'una altra manera, si vens d'una dictadura, t'endús la dictadura amb tu i aquí tampoc et deixem votar ni tan sols a les municipals.

A les eleccions locals i europees, doncs, hi ha un forat per on algunes persones vingudes de fora del Regne poden exercir el seu dret a la participació política. A les eleccions al Parlament de Catalunya o a les Corts espanyoles, en canvi, aquest dret està constitucionalment restringit als posseïdors (de grat o per força) de la nacionalitat espanyola. I com es pot aconseguir, aquesta nacionalitat, si no te la imposen en néixer? Aquí torna a aparèixer la desigualtat en forma, aquest cop, de nostàlgia imperial. Així, per als nats a les excolònies espanyoles d'Amèrica, més Filipines, Guinea, Andorra i Portugal, i per als considerats sefardites n'hi ha prou amb 2 anys de residència demostrable. Per a la resta –la majoria– cal acreditar 10 primaveres de residència permanent per poder iniciar un procés burocràtic feixuc, complicat i costós que allargarà la tramitació cinc, deu o vint anys més i que requerirà la superació d'un examen de llengua espanyola ( por supuesto) i una prova d'assimilació cultural on et poden preguntar quins són els ingredients d'una paella o qui va guanyar el darrer OT... Algú dirà que arreu d'Europa i del món això funciona si fa o no fa de la mateixa manera. I sí, però no. En molts països la residència mínima són 5 anys, no 10, i la burocràcia és molt més ràpida i senzilla. Així ho preveia, per exemple, la Llei de Transitorietat Jurídica que s'hauria aplicat si les coses haguessin anat d'una altra manera l'octubre del 2017.

Podeu pensar que tampoc és tan greu, que això afecta gent que van venir de grans i que viuen amb un peu aquí i un altre al seu país d'origen. Però no, això afecta persones en circumstàncies molt diverses, entre les quals milers de nois i noies que ara tenen 18, 20 o 25 anys i que van arribar de petits a Catalunya. Homes i dones que s'han educat i format als nostres pobles i barris, que en molts casos se senten estrangers al país dels seus pares i a qui no deixem votar però els exigim, això sí, modèlics valors democràtics i escrupolós respecte a la llei.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Consulta l'exemplar d'avui

Al quiosc del diari pots llegir en format digital l'edició publicada en paper.