No soc un gran expert en política internacional, i menys de Veneçuela, però els últims fets em porten a escriure sobre l'actual situació. Per a mi el primer que cal tenir present en observar la situació de Veneçuela és el seu sistema polític. El sistema de Veneçuela està inspirat en el sistema dels Estats Units, com gairebé tots els sistemes polítics d'Amèrica del Sud, és un sistema presidencialista, és a dir, els ciutadans escullen directament el president de la República, en lloc del Parlament. Perquè s'entengui, al continent americà no és estrany que el president de la República sigui d'un partit i el Parlament tingui majoria d'un altre partit. La presidència té amplis poders i és ell qui nomena tots els membres del govern i els membres del Tribunal Suprem, alhora també és el cap de l'Exèrcit.
El Parlament té quasi les mateixes competències que aquí, excepte les de fer dimitir el president.
He fet aquesta presentació per fer notar que és un enfrontament de dos poders «legítims» de l'Estat; ara bé, és obvi que el president del Parlament no té com a competència ser president del país. Aleshores, com és que la immensa majoria de països americans -i sembla que Europa tardarà poc- estan disposats a fer costat a l'autoproclamat president Juan Guaidó? La resposta segur que és complexa i amb molts matisos. Que si el petroli, que si restar influència a Xina i Rússia, poden ser arguments de pes, però n'hi ha d'altres que poc tenen a veure amb els drets humans.
Ja fa anys que Veneçuela donava símptomes que el sistema implosionaria. L'abril del 2013 l'oposició no va reconèixer la victòria de Maduro, acusant-lo de topinada electoral. El febrer del 2014 Maduro fa arrestar el conegut opositor Leopoldo López. El desembre del 2015 la coalició opositora Mesa de la Unidad guanya les eleccions a l'Assemblea Nacional. El març del 2016 el Tribunal Suprem anuncia que assumirà les funcions de l'Assemblea i en poc temps ha de tirar enrere la decisió, però les protestes provoquen prop de 100 morts. El juliol del 2017 el president Maduro convoca un referèndum -amb el boicot de l'oposició- i aprova la formació d'una Assemblea Constituent per redactar una nova constitució. El febrer del 2018 les negociacions entre govern i oposició es trenquen, el govern avisa de noves eleccions. El maig del 2018 Maduro guanya les eleccions presidencials amb molt baixa participació contra un desconegut candidat que no té suport de la majoria de l'oposició. El gener del 2019 Maduro jura el càrrec per sis anys més tot i que l'Organització d'Estats Americans li demana que no ho faci.
Aquets fets ens venen a dir que la responsabilitat del desgavell està molt repartida, no seré jo qui defensi Maduro, però l'oposició tampoc ha sabut estar a l'alçada dels esdeveniments. I si hem de ser sincers han estat molt pocs els que s'han ocupat-preocupat pel que hi passava. Els països que tan aviat s'han afanyat a reconèixer Guaidó farien bé de pensar què cal fer amb la cúpula militar que encara té les armes o què es pensa fer amb la part important de la societat que creu en la Revolució Bolivariana.
La democràcia no s'imposa d'un dia per un altre. La democràcia no és tan sols unes eleccions lliures. La democràcia és un estil de vida col·lectiu on drets i deures són compartits i respectats per tothom. La construcció d'una democràcia s'ha de fer amb molt de generositat i amb moltíssima temperància.
