S'obren les portes automàtiques de l'hospital i hi entra esperitada. Porta un abric de llana clàssic -llarg, galdós i de color crema- i un mocador de coll estampat embolicat amb diverses voltes. Recorda una serp. Mentre es tapa la boca amb un extrem del fulard s'acosta a la finestra d'urgències amb la seguretat de qui sap què ha de fer. Pels baixos de l'abric s'intueixen uns pantalons de pijama o un xandall vell. Però no és el seu posat nerviós, ni el cabell greixós ni la rapidesa amb què parla al seu interlocutor, que l'atén amb una professionalitat parsimoniosa, sinó el calçat, unes sabatilles d'estar per casa a retaló el que em crida l'atenció. Mentre es lamenta que cap dels seus fills l'ha pogut acompanyar a urgències, s'aturen al seu costat una parella a punt de ser pares. Ella llueix una panxa espectacular. Ell compensa el pes arrossegant el canastrell de nadó. El noi de dar-rere el vidre li diu a la senyora que s'esperi, que ha d'avisar perquè els acompanyin a la sala de parts. Ella calla, fa un pas enrere i es mira la dona embarassada mentre deixa caure el fulard de la boca. No li somriu ni empatitza amb ella. Només l'observa com si es mirés a ella mateixa en una altra vida.
Un nadó plora. Plora molt. La mare, diligent, intenta posar-li una jaqueta per sortir al carrer però la criatura es resisteix. Li demana al pare que l'ajudi però ell no hi intervé. Llegeix, concentrat, l'informe mèdic que li acaben de lliurar. La mare neguiteja i repeteix a la criatura que no plori, que calli i jo començo a tenir calor. El meu fill petit jau al meu costat enfebrat mentre un pare i un fill passegen amb les mascaretes penjades al coll. Són iguals amb trenta anys de diferència. Porten sengles jerseis de la mateixa tonalitat de granat. Impossible que sigui casualitat. Me'ls imagino la nit de Nadal obrint alhora els paquets, a casa, trobant-se la peça de roba i agraint el gest a qui els hi ha comprat.
Fa estona que és fosc. Aquí el dia no té hores. La mare d'una altra criatura treu de la màquina una xocolata calenta. La deixa tastar al seu fill visiblement abaltit. L'avi la renya i el nen tanca els ulls al món absurd dels adults mentre la mare bufa i s'empassa d'un sol glop el beuratge. No som només el que mengem, el que llegim, el que pensem. Avui, envoltada d'estossecs i de desconcert vital, crec que realment som com ens mostrem quan ens sentim vulnerables, desprotegits, necessitats.
Una entrada d'aire fred polar visita aquesta setmana Estats Units i Canadà. Ha fet baixar la temperatura al voltant dels trenta graus sota zero. Però el que compta no és la xifra que marca el termòmetre sinó la sensació de fred, i hi ha dies que la gebror ens creix a dins. Ens sentim glaçats, congelats, i no trobem cap manta prou gruixuda capaç de retornar-nos l'escalfor i la vida.
