Segur que Pedro Sánchez sap que qualsevol iniciativa política que prengui referent a Catalunya tendirà irremissiblement a ser presentada com a negativa i considerada alta traïció a les essències pàtries. El president del govern espanyol, doncs, sabia perfectament que acceptar la figura d'un mediador en les converses entre l'Estat i la Generalitat aixecaria una polseguera enorme. Podia haver defensat la qüestió, explicar-la i justificar-la. Però va optar per minimitzar-la, rebaixar-ne el contingut i passar del mediador al relator, que ningú no sap ben bé què vol dir. Pedro Sánchez navega en un mar que bull d'anticatalanisme i una part dels seus mateixos mariners li estan foradant el vaixell perquè naufragui. El PSOE en aquest moment és qualsevol cosa menys un partit ben travat i amb una direcció sòlida i inqüestionable. Res d'això. En aquest moment milers i milers de càrrecs municipals i autonòmics socialistes veuen perillar la seva continuïtat si el PSOE apareix davant de l'opinió pública espanyola com un partit dialogant amb l'independentisme català. Si fa no fa només falten tres mesos per la campanya electoral de les municipals, autonòmiques (a moltes comunitats autònomes) i europees. I aquests mesos estaran presidits per un esdeveniment políticament major: el judici a l'independentisme català. Una ocasió que no vol perdre la dreta, l'extrema dreta i l'extrema extrema dreta espanyoles, que ja han optat clarament -igual que alguns prominents socialistes com Alfonso Guerra i el mateix Felipe González- per la política del pamflet i la rebentada.

Tot plegat dibuixa una situació complexa, que encara podria complicar-se més si Pedro Sánchez no fa un gest que permeti que PDeCAT i ERC retirin les seves esmenes a la totalitat als pressupostos de l'Estat, gest que sens dubte facilitaria també l'aprovació dels de la Generalitat. Però si els pressupostos s'acaben aprovant la cridòria de les dretes espanyoles serà immensa i l'acusació de traïció al govern de l'Estat serà eixordadora. Així doncs, hi ha ben poques sortides. A Catalunya més, perquè ja és sabut que més del 75% de la població voldria un referèndum d'autodeterminació acordat i transparent. Però a bona part de l'Estat la solució només pot sorgir del fet previ que unes eleccions generals aïllin les tres dretes partidàries de la farsa política i de la crispació contínua.

Per sort, les sortides de to i els arguments irracionals sempre acaben perjudicant els seus autors. Qualsevol ciutadà informat reacciona negativament sentint que Alfonso Guerra assegura que admetre un relator en les reunions entre el govern de l'Estat i el català és un «xantatge obscè» i equival a comparar Espanya amb Burkina Fasso. O quan Pablo Casado diu que acceptar el relator mostra «una ignominiosa actitud de menyspreu a la sobirania nacional, a la unitat d'Espanya i a la legalitat» i que l'acció de Pedro Sánchez és «alta traïció». Tot plegat seria simplement còmic si no posés en relleu que la dreta espanyola ha perdut completament el nord. Ho constatarem demà, diumenge, amb la manifestació que PP, Ciudadanos i Vox han convocat a Madrid. I la setmana que ve amb els seus xiscles i esgarips a l'inici del judici a l'independentisme.