Soc de la generació dels Viva la gente, aquell grup coral americà amb joves de totes les races, que els anys setanta girava per diversos països cantant unes cançons ensucrades que ens convidaven a fer un món millor. Van ser a Manresa també alguna vegada. I aquí, com a les altres ciutats on actuaven, els seus membres feien estada a casa de diverses famílies que els acollien i això, a l'època, era una cosa que impactava. Viva la gente, a part de ser el nom del grup, era també el títol de la seva cançó més emblemàtica. La lletra era un cant a la cordialitat i ressona encara a la memòria dels que la vam escoltar: «Esta mañana de paseo/ con la gente me encontré;/ al cartero, al lechero,/ y al policia saludé...». De carters afortunadament encara en veus, tot i que quan agafes confiança amb un, te'l canvien per un altre; els lleters han passat a la història d'ençà que es va prohibir la venda de llet sense envasar, i els policies solen voltar en moto o en cotxe atents a posar multes, lluny de la imatge d'aquell guàrdia que passeja pel carrer amb la familiaritat d'un veí més. Obviant els personatges concrets d'aquella cançó, que semblaven trets d'un espot electoral, de gent, per sort, ens en seguim trobant a tot arreu, però la cordialitat, dissortadament, va cada cop més de baixa.
Fa uns dies estava fent cua a la caixa del Mercadona amb una ampolla a les mans; davant meu una noia amb cara de prunes agres i un cistell ple a vessar. Em va veure perfectament esperant el meu torn amb una trista ampolla tot confiant que faria aquell gest que uns altres hauríem fet: «Passa si només portes això». Però ella el gest no el va fer i amb prou feines li vaig sentir obrir la boca quan va pagar. De fet, no tenia cap obligació de deixar-me passar. Encara més, cedir el torn ni tan sols deu formar part d'aquelles normes bàsiques de convivència com ara caminar per la dreta de la vorera o tenir present que abans d'entrar has de deixar sortir. Cedir el torn no és una obligació sinó una deferència, un d'aquells gestos de gentilesa que ens fan la vida més amable. Si aquella noia no va tenir el detall suposo no va ser per egoisme, tan sols hauria perdut mig minut, suposo que va ser per mandra. La mateixa mandra dels que són incapaços de respondre quan entres dient bon dia a una botiga. La mandra de saludar, de fer un comentari a un desconegut, de dir-te que vigilis perquè portes una sabata descordada. La desgana. La pobresa. Res que m'impedeixi seguir exclamant «visca la gent», pensant, això sí, només en la gent que val la pena.
