Sabeu allò que passa quan la parella t'està fent el salt i ho sap tota la colla menys tu? Doncs una cosa semblant per als que pertanyem a una generació determinada, és el que ha succeït amb l'esclat mediàtic dels abusos sexuals a menors, per part de membres de l'estament eclesiàstic. He conegut situacions compromeses explicades en primera persona, per part de companys que no van tenir la sort de passar desapercebuts als desitjos clericals; cert que d'aquestes històries no n'hi ha cap en què el protagonista encara arrossegui el trauma, però trobo del tot poca-soltes les veus dels qui ara volen treure ferro a l'assumpte, argumentant que no cal donar-hi importància si els afectats, durant tot aquest temps, han callat.
Som fills d'un temps en què el poder de l'Església, en això ben poca cosa ha canviat, s'envoltava d'una aurèola d'inviolabilitat i terror sectari que no feia gens fàcil poder-ne parlar; la víctima ho era per partida doble, de l'assetjador i de tot el cercle social més proper que l'envoltava, inclòs el familiar, incapaç de donar resposta als abusos, condemnant l'interfecte a la solitud i el silenci de la indefensió.
Tot passava mentre sonava aquella cançó de La Trinca que parlava dels que ens feien creure en Déu, mal que fos a cops de creu. Quan els de Canet cantaven «Las manos sobre el pupitre, el germà ens deia, però ell de la butxaca mai se les treia... mentre tot fent la mà morta, ens grapejava», per a molts adolescents la ironia musical no era més que la crua realitat de l'abús carnal.
Les males accions del monjo Andreu de Montserrat, mossèn Tomàs de Vilobí d'Onyar, o mossèn Pere de Constantí, que van inspirar la lletra de Corvus, basada en fets reals i escrita pel bateria dels Pets Joan Reig, una de les víctimes que no ha callat; han destapat el pecat que aquí també, a casa nostra, rebia absolucions amb dos parenostres i un trasllat daurat.
Relats de pederàstia on els denunciants han estat els únics valents, perquè és d'una hipocresia bestial reclamar testimonis públics, quan vivim en una societat incapaç de fer justícia a tanta injustícia del passat i els consentidors de tanta extorsió continuen educant investits d'impunitat, més per la poca gràcia ter-renal que no pas per la gràcia celestial. Pronunciar la frase «pare, m'han tocat», sovint volia dir disposar de tots els números per ser el receptor d'una bona clatellada i la resposta de «calla, nen, no siguis animal». Dubto si va fer més mal l'hòstia física del pare de sang o la moral de l'arquebisbe actual traient-hi importància, perquè, segons ell, només va ser fruit d'un «mal moment».
Com cantaven Els Pets amb lletra del Joan Reig: «On era el teu déu quan la meva pell tocaves i on era el meu quan jo espantat callava?». El més fotut de tot és que encara segueix sense ser-hi i pel que sembla, no se l'espera.
