En el subconscient del jutge Marchena i de molts monolingües de la Meseta, els catalanoparlants ens entestem a voler parlar en català (per exemple, davant d'un tribunal) no pas per exercir els nostres drets lingüístics i perquè és la llengua en què ens sabem expressar millor, sinó només per raons «emocionals».

Això és el que va dir textualment ahir Marchena en el moment d'acceptar que els acusats puguin parlar en català. Venint a dir, doncs, que si ens entossudim a fer-ho, és bàsicament per una qüestió de sentiment, i no de necessitat. On vas a parar! Podent parlar en castellà, l'idioma comú a Espanya! Quina necessitat, segons ells, tenim de parlar en català? Està clar que només per molestar...

En tot cas, el que va ser ahir emocionant no és pas saber que garantien els drets lingüístics dels acusats, sinó poder escoltar, de nou, Junqueras, després de més d'un any sense poder fer-ho. Escoltar-lo, en un gran discurs, com evidenciava que és un judici polític i que votar no és cap delicte. També va ser emocionat sentir de nou Forn i veure com desmuntava les tesis violentes de la fiscalia.

Però també hi va haver moment per a les emocions negatives, en forma de calfred. És el que vaig sentir quan Marchena va tallar els advocats amb l'argument de no allargar el judici per no retardar el moment en què els acusats coneguin la sentència. Significa que ja està feta?