16 de febrer de 2019
16.02.2019
Regió7

Desobeeix! Desobeeix! Desobeeix!

15.02.2019 | 23:56
Desobeeix! Desobeeix! Desobeeix!

El cartell indica, amb lletres verdes i lluminoses, que hi ha un pàrquing lliure a 30 metres. Quan hi arribes hi ha una barrera que t'hi impedeix el pas. Si vols deixar-hi el cotxe has d'agafar un tiquet, guardar-te'l i, abans de tornar a sortir del recinte, pagar pel temps estacionat en una màquina que no accepta targetes. De lliure no en té res, però de manera col·lectiva acceptem falses veritats i deduïm que «lliure» vol dir que «hi ha places disponibles». I què fas: prems el botó i hi entres sense queixa. Davant de l'escola hi ha un senyal de trànsit de perill. El triangle invertit està encastat en una placa rectangular groga. A dins hi ha el pictograma d'un nen que simula que creua un carrer portant agafada de la mà una nena. Ell va al davant. Ella, al darrere. Desenes de criatures passen cada dia per davant d'aquest cartell i no se senten ni interpel·lades ni ofeses. Màxima normalitat. La dona que pren una infusió en el bar empeny el cotxet amb l'infant fins al bany. Obre la porta, fa maniobres, però no pot entrar-hi. Impossible. Deixa el cotxet a fora, fa un abandonament forçat, i desapareix rere la porta. Surt dos segons més tard –com s'ho ha fet?– i recupera victoriosa el cotxet. No hi havia més metres quadrats disponibles per fer el lavabo més gran. És clar. Comprensible. Intolerable.


Sopem. El meu fill gran canta els Goigs de la Llum. Lamenta que sigui tan llarga i que només se'n sap de memòria les dues primeres estrofes. Està adoctrinat, penso. Totalment adoctrinat en manresanisme, dirien alguns. «Però això de la llum que va entrar a l'església del Carme és una mica estrany. Potser va passar o potser no. Va ser veritat, mama? Posa'm, aigua, sisplau», em diu. I li aboco al vas l'aigua de la gerra –la que procedeix de la Sèquia– i en aquell gest senzill veig com s'uneixen al menjador de casa centenars d'anys i penso en el judici del procés, en les veritats i en les mentides.


Són dies informativament densos. En plena era de la postveritat, les fake news, l' spamming i els pescaclics necessitem més que mai professionals honestos als mitjans de comunicació. És una frase recurrent del periodista Ryszard Kapuscinski, però no per això cal oblidar-la: «Per ser un bon periodista cal ser una bona persona i estar al servei d'una informació veraç, plural i lliure». De vegades costa de creure en aquesta professió que defenso i que innocentment vaig triar per intentar millorar el món. M'escapo de la realitat i em capbusso en els versos del poemari Zero, de la poetessa Yolanda Esteve, 18è Premi Literari Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch. Llegiu en veu alta el poema Antígona, que diu així: «Jo la veia, / des de l'altre extrem de la riba./ Mirava el mar/ i lluïa set mil dols/ aquell matí./ Desobeeix!/ Desobeeix! /Desobeeix».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit