El 9 de febrer vaig ser al fabulós pavelló Martín Carpena de Màlaga per cobrir l'Unicaja-Baxi de l'ACB. Del sostre penja un marcador d'última generació que, entre altres aplicacions, ofereix en directe el senyal del partit. Va bé per veure repeticions de jugades que pots no haver observat a la primera, però no seguir-lo tot. La mania dels realitzadors de punxar primers plans o repeticions mentre la pilota està en joc, se suposa que per beneficiar el ritme televisiu, provoca que et perdis massa passatges del duel i els ulls et tornen cap a la pista. Algú hauria d'estudiar quants minuts de joc efectiu ens perdem pels capricis dels realitzadors.
Dos dies més tard, durant l'Alabès-Llevant de la lliga (perdó, La Liga Santander) emès per Gol, va caldre fer mil plans curts per amagar la protesta dels aficionats vitorians, que van entrar cinc minuts tard al partit per protestar pels horaris en què juga el seu equip. S'havia d'ocultar les graderies buides. Tot molt transparent.
Per això, quan l'endemà va començar el judici del procés als presos polítics, i es va informar que no havien deixat passar els observadors internacionals a la sala, vaig empatitzar amb les seves queixes. Només si hi ets veus què passa i no et perds ni un detall. El que surt a la televisió, o les esbiaixades fotos que ens venen les agències, són fàcilment manipulables per oferir el punt de vista de qui les produeix o, simplement, no ser prou completes per la imperícia del realitzador. Però segurament ja convé.
