C reu. Em sap greu haver-m'ho perdut. Llegeixo que a Esparreguera han fet una cursa excepcional. S'hi han apuntat 25 cracs disposats a guanyar. La cursa no és normal. Cal fer un recorregut, amb el menor temps possible, duent al damunt una creu de Sant Crist d'uns 22 kg de pes. I tota la llargada i l'amplada. Els esperitats han corregut, un a un, això sí, de creu només n'hi havia una, per ser els més ràpids a arribar. L'organitzador, uns llumbreres, havien previst fins i tot un estol de fuetejadors per fuetejar l'aspirant a Crist-Record-Man però es veu que els participants -uns Kilians en potència- se les pelaven tant, corrents, que els fuetejadors prou feina tenien a seguir-los. S'ho han passat de por, fent la cursa. Que vingui Vox i ho vegi. I que vingui la fiscalia i n'aixequi acta i després ho demani en qualsevol judici encara que no vingui al cas: «És cierto que en la región catalana Òmnium i ANC organizan carreras con cruces de Jesucristo?». Despistats, els tenim ben despistats. Sí, però ells tenen els fuets.

Llum. Ara que ja no anàvem, els manresans, per la Llum ni a Andorra ni a El Corte Inglés, van i ens convoquen una vaga el dia del miracle. I quasi tot suspès, menys l'ofici. Em sembla que el meu company de pàgina Joan Barbé en parla. Llegeixin-lo. La Llum a mitges. I què havíem de fer? Fer com si fos normal? No, no som normal. També hauríem pogut ser més creatius i en comptes de suspendre fer una Llum més tènue, més de com està tot. «Ahí lo dejo», que diria aquell que tots sabem. Els gestos són importants i, per tant, val la pena pensar bé, molt bé, quin gest fas. Que es noti. Que molesti.

Tele. Fa dies que treballo amb la ràdio engegada. També la tele. Treballo escoltant el judici. Els testimonis dels presos són tan eloqüents que deixen en evidència la manca d'eloqüència i d'arguments (reals) de la fiscalia. Es pot saber en mans de qui estem? Em costa treballar, ho reconec, però és una barreja de solidaritat i de respecte cap a ells, i els vull escoltar. I d'impotència. No estan sols. I escoltant-los els sento. És estrany això que ens està tocant viure. Dijous el testimoni de Jordi Sànchez, va ser tan clar com injust el seu empresonament. I no em cansaré de dir-ho. I de barallar-me amb qui no ho veu així. L'empresonament és injust i aquest judici una farsa. Les 5 hores de Jordi Sànchez declarant són d'una lluminositat que costa d'entendre com ens han dut fins aquí si no és amb mala fe. Exacte, és això, és així. Lluminositat i ràbia. Dijous, quan es va acabar el judici, la meva tele va explotar, literalment, per dins, i es va fondre. Plufff. Ja no en tenim. Vaig pensar que era una metàfora de tot plegat. Tot i que, si els he de dir la veritat, de metàfores ja n'estic -una mica- cansat. Bona Llum a tothom.