Fa 674 anys a Manresa va succeir un miracle, la ciutadania, cansada per la opressió, la humiliació i la injustícia d'un fanàtic poder eclesiàstic que els privava del dret a l'aigua, es va alçar, va resistir i va guanyar. El proppassat dijous la ciutat celebrava l'episodi segurament més transcendent de la nostra historia i ho va fer amb el mateix decòrum que van exhibir els seus avantpassats, aturant la festa per reivindicar l'actitud d'aquelles manresanes i manresans, que al segle XIV lluitaven pel mateix que els seus predecessors ho fan avui, un esdevenidor amb llibertat i dignitat.

Segurament n'hi ha, però em costaria trobar exemples d'una actitud tan decorosa com la que aquesta setmana s'ha pronunciat des del nostre Ajuntament i entitats. Per entendre-ho cal donar valor a la història i de tant en tant recordar que som el que som i on som, mercès a les fermes conviccions d'unes persones que ho van donar tot per garantir els seus drets, els dels seus fills i els de les de futures generacions, entre elles la nostra.

La història és cruel i a vegades ens recorda que tot ha canviat perquè tot segueixi igual, de la mateixa manera que aquell 1345 el bisbe Galzeran Sacosta, amb el seu seguici de servils aduladors i uns quants ambaixadors de castellà com el que va retratar en Joan Vilanova a la seva Auca de la Sèquia, van fer tot el possible amb la coacció i la força del poder per frenar la protesta; aquest 2019 no tot es va aturar i un altre bisbe de Vic va pronunciar l'ofici solemne com si res estigués passant.

Manresa en festes va tancar la festa, perquè no hi ha res a celebrar mentre els presos polítics i exiliats estiguin privats de llibertat, perquè tot un poble represaliat ha volgut donar l'esquena i fer escoltar el seu silenci contra la indignitat. Com aquella lluita de fa segles, arribarà el dia en què tot un poble que ara s'està criminalitzant se'n sortirà només amb l'ús de la força de la raó, i quan passin els anys aquesta victòria es festejarà sense que els arguments lúdics privin de reconèixer que la nostra nació serà sobirana gràcies als qui, temps era temps, van tenir la convicció per plantar cara i dir prou, fins aquí hem arribat. Entre la revolta que fa set segles va portar l'aigua a la ciutat i la que avui demana restablir la dignitat hi ha poca diferència de valors. Entre aquella Manresa que va fer callar un bisbe i la que ara n'ha tingut un altre que el dia de la vaga no la va respectar, hi ha les mateixes conviccions -nobles i lleials com resa la llegenda-, que ens han de dur a semblants resultats. He tingut el privilegi d'haver estat administrador de les Festes de la Llum quatre vegades i em sento autoritzat per opinar que mai el silenci d'una celebració havia estat capaç de cridar tan alt l'honor i l'autoestima d'una ciutat.