Unes dècades enrere, el tema de las sectes era objecte freqüent de debat a les tertúlies i als mitjans de comunicació en general. Un tema espinós, no tant per ell mateix com per les emocions que genera: uns sentiments de ràbia o impotència i desesperació als familiars o a l'entorn primari de les persones abduïdes, sí, totalment abduïdes, un sentiment d'incomprensió, de rebuig i de sentir-se injustament atacats pels mateixos abduïts, un sentiment de perplexitat per als no implicats i de certa superioritat moral, el mantra que: «Això, a mi, no em passarà mai» és força compartit.
I sí que pot passar, sovint he hagut d'explicar a familiars o amics de persones que han entrat en una estructura sectària que tots estem exposats a entrar en una secta, o el que queda de manera més subliminar, un pensament i conducta sectària; només cal un estat anímic vulnerable, passar per una època dolenta i una situació, externa a la persona, favorable. Favorable en relació amb donar certeses i dogmes que s'ocupin dels nostres dubtes, i donar un sentit al projecte de vida de la persona.
Enguany, el que s'observa amb una mirada analítica i d'observació etològica, no ho confongueu amb ecològica, si us plau, és un desplaçament progressiu del risc de caure en una secta, a adoptar comportaments sectaris i idearis sectaris, i és que una cosa són els comportaments sectaris i una altra, una organització estructurada com una secta, encara que ambdues situacions tenen semblances. Una d'elles és no admetre que són sectaris, una altra és la sensació, fanàtica, de pertinença a un grup, l'altra és el sentiment de posseir la veritat i que els altres estan equivocats i, a més, no escoltar les raons dels que no formen part del grup, quasi sempre, fent-ho desqualificant i no entrant a un debat de conceptes.
No sé si es pot asseverar de manera general, però podem donar-hi una volta vers que no hi ha persona més insegura que la persona fanàtica. Ho té tot resolt, aquesta persona, el pensament i la conducta esperada ve assegurada pel grup, i no cal esperar gaires pensaments innovadors, ja que venen donats pel cap de la secta. Heu provat mai de dialogar amb una persona amb un pensament sectari? No hi ha manera de dialogar-hi, i el més probable és que acabi perdonant-nos la vida i pensant que som un descarrilats morals. Costa tant viure amb dubtes existencials que ens aferrem a incertes certeses i encara costa més continuar actuant malgrat els dubtes.
Conec persones, amb càrrecs de responsabilitat, que després de passar situacions complicades no prenen cap decisió, sinó que es fan tirar les cartes, i creuen en allò que el destí els té preparat. Ja sé que no parlem d'una situació igual, malgrat que siguin semblants, ens costa tant manegar la incertesa, i més encara viure-hi! La cosa es complica si les cartes endevinen alguna cosa del futur, llavors fàcilment podem quedar atrapats en una conducta addictiva.
Va existir un temps que alguns partits polítics es varen plantejar crear grups de treball en relació amb com tractar el fenomen de les sectes, com combatre-les i com ajudar les persones alienades pels grups sectaris, i com ajudar les persones atrapades, fer un procés de desestructuració mental. Tasca difícil i de llarga durada, i que va provocar reaccions d'amenaces per part d'estructures sectàries potents. La solució o les solucions a les amenaces plantejades segurament requereixen més Badants.
