Aquest divendres, a RAC1, he escoltat l'entrevista que en Basté ha fet al genial Mago Pop , a més a més d'explicar-hi que ha comprat el Teatre Victòria, ha presentat l'arribada a Barcelona del seu espectacle «Nada es imposible».
El títol del xou, venint d'un mag, és ben atractiu i creïble. La màgia que, al cap i a la fi, és un engany als nostres sentits, m'ha fet pensar: en política, per a alguns, és el pa de cada dia.
En una setmana en què el judici als presos, per molt que ho intentin les acusacions, tots i totes hem pogut veure que no se sustenten per enlloc els càr-recs de violència i sedició, i on els membres del govern de Rajoy, amb ell al capdavant, han mostrat la fragilitat de les proves i imputacions... haurien de ser tres vegades més bons que el Mago Pop -i això sí que és inassolible- perquè colin aquests càrrecs tan greus. Serà possible, doncs, que tot plegat acabi bé? Jo espero que sí, en tinc esperances, què vols que t'hi digui.
Tanmateix, a la política catalana, més espectacle. El conseller d'Economia diu -a Els matins de TV3- que els pressupostos tornen al nivell d'inversió que el 2010, abans de les retallades. Ostres!, aquí sí que li ha sortit competència al súper Mag i flamant propietari del Victòria.
Com ho pot comparar? Doncs fent possible l'impossible: no tenint en compte la inflació del 15% que patim el 2019. Si tenim en compte la inflació, la despesa del 2019 està 4.500 milions per sota de la despesa del 2010 -quan encara no ho havien retallat tot. Això vol dir que, per exemple, si recuperem 800 professionals per al sistema de salut de Catalunya, no podrà ser.
I t'ho diries: és impossible que això «coli» com un pressupost social, doncs sembla que sí, que tot és possible, amb una mica d'entrevistes, dient que els Comuns no han volgut negociar. Fàcil. I és que com deia l'anunci «Cuándo haces POP ya no hay STOP».
Per anar acabant. He vist per Twitter la pregunta i la resposta, crec -no en tinc la certesa-, extreta del darrer CIS: «Creu que pertany a alguna classe social?». La resposta: el 57,8 % de la ciutadania creu que no.
Si la majoria no se sent classe treballadora o mitjana, que al cap i a la fi és el que ets, si no vius de rendes, com pots veure els pressupostos, la inversió social, en salut, educació... com l'autèntic patrimoni que et permet tenir una vida digna?
Han fet amb nosaltres allò que semblava impossible, una societat individualista que s'ha cregut majoritàriament allò tan liberal de «fer-se un mateix». Aquí també ens l'han «colat».
Serà possible tornar a recuperar la consciència de classe? Res és impossible.
